Es poden recórrer llargues distàncies a peu per les comarques de l’Alcalatén, els Ports i del Maestrat sense trobar ningú. Malgrat el fort caràcter antròpic que presenten aquestes terres, en tant que la intervenció humana s’aprecia a pràcticament la seua totalitat, la solitud impera. L’èxode que de manera constant han patit durant el darrer segle no ha aconseguit, però, que desaparega l’antic esplendor i vitalitat. Només cal passejar pels carrers dels pobles i admirar els seus palaus, cases pairals, esglésies, llotges, porxos… o caminar pels termes puntejats de masos i ermites, i, sobretot, de les impressionants construccions de pedra seca –assagadors, tanques, corrals, aljubs, cabanes, marges…- per comprovar-ho. L’arquitectura de pedra seca ompli i articula aquestes grans extensions, ara buides.
Recorde que a finals dels vuitanta, en una estada amb l’amic Perejaume –artista, poeta i assagista, amb una important i imprescindible obra sobre el paisatge-, des de dalt de la Mola d’Ares estant, mentre contemplàvem l’extraordinària panoràmica, va comentar: “Sembla com si el lloc enyorés els seus habitants, com si estigués esperant-ne el retorn.” La tornada, tanmateix, no s’ha produït, ans al contrari, l’abandó ha continuat de manera incessant, i atenent els plans de la Generalitat Valenciana i el govern de Madrid (fracking, línia de molt alta tensió, eliminació SAMU i serveis sanitaris, plantes de residus), potser augmente.
El president Fabra (exalcalde de Castelló de la Plana) i la consellera Bonig (exalcaldessa de La Vall d’Uixó), ni que fóra per proximitat, haurien de conèixer i estimar una mica més aquestes contrades. Altres alts càrrecs del seu partit –com Rita Barberà i Juan Cotino- sí que han mostrat el seu rebuig a les prospeccions petrolieres al Golf de València i han exigit que no es porten endavant. Quan les persones afectades són poques –en principi- i tenen escàs pes electoral, sempre han de suportar la part bruta dels negocis que fan altres i que no deixen cap benefici a la terra que exploten.
“Com més luxe, més residus”, alertava l’artista de land art nord-americà Robert Smithson en els seixanta. I, damunt, la tendència imparable des d’aleshores ha consistit que aquest luxe creixent sols el gaudesquen uns quants i el fem, la resta. Smithson en una sèrie d’articles escrits entre 1966 i 1968 va plantejar el futur sota una visió entròpica: la Terra és un sistema tancat que només disposa d’una quantitat determinada de recursos que es van desgastant. Des de la seua perspectiva, el mateix ocorre –una qüestió que el preocupava més- amb l’entropia intel·lectual i cultural, més devastadora i més difícil de combatre per anar lligada a la pèrdua de la memòria. Aquesta erosió mental implica la destrucció dels sistemes epistemològics i, fins i tot, del propi sistema de pensament, incapaç d’una visió unitària del món i de la realitat. En vista del que ha passat l’última dècada, resulta inevitable concloure que els polítics que ens han governat i els que ens governen, així com molts empresaris, han estat agents fonamentals d’aquest arrasament del territori i també de la cultura, i que la irracional i brutal degradació del primer ha estat conseqüència de l’enviliment previ de la segona. Pitjor encara, per a la nostra desgràcia, és que, després de la malesa, el procés de soscavar ambdós àmbits contínua present en els seus caps, segurament a causa d’aquesta desintegració intel·lectual que inquietava Smithson.
Com li deien quaranta professionals de diferents sectors a la consellera Bonig en una carta oberta publicada fa uns dies davant de l’eventual autorització del fracking (paisrural.es/) aquest territori “darrerament, i malgrat el crític panorama general, està posicionant-se dins el segle XXI, concentrant les esperances en un desenvolupament territorialment més equilibrat de les nostres comarques, basat en projectes de llarg recorregut, amb energies renovables, amb empreses netes, amb una agricultura, silvicultura i ramaderia modernes, sanes i de proximitat, amb un turisme rural, cultural i ecològic de qualitat. És a dir, amb opcions de futur.” La baixa densitat de població juga, malauradament, en contra. Per als governants, que busquen benefici a curt termini, només suposen un petit grapat de vots, a penes res si es compara amb les ciutats i les seues rodalies, a penes quatre crits de protesta davant de les pressions dels grans lobbys.
Òbviament, les polítiques aplicades en els darrers anys no han servit per solucionar el greu problema del descens demogràfic. Ha arribat el moment que siguen altres veus les que proposen alternatives a les vies caducades i fracassades que han portat a la situació actual i que, de continuar, podrien tenir conseqüències irreversibles.
Òbviament, les polítiques aplicades en els darrers anys no han servit per solucionar el greu problema del descens demogràfic. Ha arribat el moment que siguen altres veus les que proposen alternatives a les vies caducades i fracassades que han portat a la situació actual i que, de continuar, podrien tenir conseqüències irreversibles.
