Els nostres governants l’empren molt, el silenci, especialment el de menyspreu. Segurament pensen que som ineptes i no estem preparats per entendre les elevades raons que els menen a adoptar determinades decisions. Pretenen, a més, que aquest silenci s’estenga a tota la ciutadania. Cada dia veiem com apareixen silenciers –a Roma, guàrdia encarregat de mantenir el silenci i l’ordre en presència de l’emperador- disposats a posar-li la mordassa a aquells que gosen trencar el mutisme oficial mitjançant lleis, delacions, amenaces i criminalització.
El silenci ho paralitza tot, advertia Elias Canetti. “Así, los que mandan acaban optando por el silencio dentro de la esfera de su función. Pero así nos acostumbramos también a esperar que quienes guardan silencio digan palabras que sean como órdenes cuando por fin hablen […] Estamos dispuestos a soportar mucho, siempre y cuando nos impongan el secreto con violencia y desde una esfera desconocida. Ir a parar a un vientre poderoso parece producir, ya que uno mismo no es nada, un placer servil de índole muy peculiar” (Masa y poder, 1960). Ja els agradaria als qui ens manen que l’actitud general fóra de submissió a l’espera de les seues ordres. Ells, avesats a rebre i acatar les que provenen de més altes instàncies, creuen que no hem de qüestionar les seues.
El president Fabra i la resta de membres del Consell, fins i tot els més verbosos, emulant el seu líder Rajoy i la cúpula del seu partit, han implantat la vacuïtat més absoluta en les seues declaracions i compareixences. Amb la Generalitat en fallida, deixant caure serveis essencials com la sanitat i l’educació, entre d’altres –el problema del finançament autonòmic ja existia quan molts consideraven que eren un model de gestió-, paralitzada, sense cap mesura per estimular l’economia, més pendent del desgast que de buscar solucions, deuen presumir que més val no revelar-ne la veritat, les intencions, els interessos… Muts sense haver emmudit.
Afirma el filòsof, i bon amic, Tobies Grimaltos (Idees i paraules, 2008) que “el llenguatge actual és palesament deficitari respecte de la realitat”, i potser algú benintencionat s’aferre a aquest argument per argüir que resulta molt difícil il·lustrar d’una manera entenedora el que està succeint. Tot acceptant la tesi, seria inadmissible que continuaren en el poder persones que no poden dur a terme aquesta comesa fonamental de la democràcia: comunicar clarament, sense subterfugis ni enganys ni cap altre interès que no siga el públic, el que esdevé per tal de poder debatre les propostes dirigides a afrontar la situació. Quina ingenuïtat!, pensareu amb raó.
Davant de la urgència d’explicacions creïbles i solucions efectives que imposa la crisi, tant el silenci dels governants com dels intèrprets, consagrats -els segons més que els primers- a gestar aquesta xerrameca inacabable que tendeix al no res, talment autòmats parlant i gesticulant des de pantalles sense so, només ofereix més confusió i descrèdit. Fins quan?
