Després de tantes protestes, manifestacions, vagues, tancaments, recollides de signatures i escratxos a fi d’aturar o modificar almenys les mesures que estan provocant una pèrdua incessant de la qualitat de vida, un empobriment generalitzat, sense obtenir a penes cap resposta, sense aconseguir a penes cap rectificació dels plans previstos des d’instàncies mancades de rostre, si més no per a la majoria de la població, i citades amb noms genèrics, hauríem de considerar seriosament els indicis que ens condueixen a pensar que estem morts i encara no ens n’hem adonat.
Potser hem estat víctimes de la guerra de què parlen alguns analistes des del principi de la crisi. Potser, a causa de la gran quantitat de baixes causades per aquest conflicte i en previsió de les que es produiran en un futur, els governs estan reduint serveis socials, sanitaris i educatius. Ja no són necessaris. La gent que se salva disposa d’un elevat poder adquisitiu i prefereix l’exclusivitat.
Temps enrere, observant la cara de molts càrrecs polítics, es podia creure que eren ells els qui estaven morts. Una pura il·lusió òptica: des d’aquest costat es veuen els vius a través d’un tel que els atorga una aparença marcida. Perquè es troben ben desperts, ells i l’entorn, portant endavant el que volen, beneficiant-s’hi impunement, gaudint dels privilegis i dels diners que sempre han tingut i que no paren d’incrementar.
Un primer indici es pot comprovar dia a dia. Si les tragèdies de milers de persones no mouen l’empatia dels governants, si cap acte per massiu que siga no fa pestanyejar ningun responsable, segurament és que hem traspassat. Ara bé, tenint en compte que, com explica Philippe Ariès en Història de la mort a Occident (1975), en la societat actual la mort s’ha difuminat i ha desaparegut de la vida quotidiana, s’ha tornat vergonyosa i objecte de tabú, tot el contrari que en la ficció -hauríem d’apuntar-, on abunda fins en excés (guerres, assassinats, catàstrofes, ressuscitats…), tal vegada per contrarestar el que ocorre en la realitat, no resulta estrany que siguem incapaços de copsar i acceptar el nostre nou estat. Creiem que no verbalitzant-lo el decés no ha esdevingut.
Una altra de les senyals és la reacció de por i fàstic per part dels responsables polítics quan les protestes s’hi produeixen a prop. En cap cas s’aprecia un mínim acostament, un bri de comprensió que facilite l’obertura d’un diàleg destinat a solucionar els problemes, al contrari, una repugnància i un espant irracional davant de tal visió els recorre el cos i els aboca a foragitar els qui acudeixen com més lluny millor. Només així s’entenen les declaracions d’Arturo Torró, l’alcalde de Gandia, que ha acusat les persones que participen en els escratxos d’emprar mètodes nazis (a hores d’ara això ja s’ha instaurat definitivament en l’argumentari del PP) o les del ex-parlamentari canari Sigfrid Soria que ha amenaçat amb pegar una hòstia o arrencar el cap als
perroflautas que els aüquen, a ell i la seua família. Òbviament, aquest senyor utilitza aquest terme despectiu per referir-se als participants en aquestes accions d’escarni com a eufemisme de desnonats del sistema, de la societat, de la vida, com a eufemisme de difunts, que mai no haurien d’atrevir-se a trencar la seua pau, la pau dels supervivents. La seua mera presència empesta.
Malgrat aquests símptomes i la incertesa imperant, convindria tenir presents un parell de reflexions provinents de dues excel·lents obres. En el relat Els morts, pertanyent al recull Dublinesos (1914), de James Joyce, un dels personatges, Gabriel Conroy, té una revelació sobre el sentit de la vida i la mort després que la seua dona li conte un trist record de joventut que ell ignora i que el trasbalsa profundament. Es reconeix ridícul i covard. Fora neva: “Un a un, ens anem convertint en ombres. Millor passar amb coratge a aquell altre món, al cim de la passió, que no pas apagar-se i pansir-se tristament amb l’edat.” José Saramago en L’any de la mort de Ricardo Reis (1984), posa en boca de l’espectre de Fernando Pessoa: “Si un mort s’inquieta tant, la mort no és cap descans, No hi ha descans al món, ni per als morts ni per als vius, Llavors quina és la diferència entre uns i altres, Només hi ha una diferència, els vius encara tenen temps, però el propi temps els va destruint, per dir la paraula, per fer el gest, Quin gest, quina paraula, No ho sé, morim de no haver-la dita, morim de no haver-lo fet, és d’això que es mor, no pas de malalties, i és per això que a un mort li costa tant acceptar la seua mort.”
Ambdós, Joyce des del punt de vista d’una persona viva, Saramago, d’una persona finada, coincideixen en un aspecte essencial: cal coratge, cal dir, cal fer el gest, cal lluitar en definitiva per allò que es considera just abans no siga irremeiable. Si no actuem, morim en vida i, quan el darrer moment arriba, no existeix repòs per no haver-ho intentat.
Fora neva, sí, però sobre tots els morts i sobre tots els vius.
