Durant anys, un insistent discurs quasi amb categoria de dogma va recórrer el país. El golf ocuparia la terra i la vela dominaria la mar. El destí natural dels camps de tarongers, i molts de secà, no era cap altre que convertir-se en una extensió contínua de gespa verda i fresca sota el sol mediterrani, i amb l’adossat a la vora. No existien al món millors condicions per a les regates que les de les nostres costes. Perfectes, el clima, els vents, les aigües i l’apartament amb vistes al calm horitzó. Els llauradors, arruïnats, només desitjaven que alguna empresa s’interessara en el seu tros situat en un lloc privilegiat, com la majoria, i els pagara la quantitat de diners suficient per retirar-los, a ells i a tota la família. Un seguit de ports esportius farcits de pals engronsant-se suaument puntejarien el litoral i atraurien milers d’aficionats. Els antics petits propietaris dels horts, enriquits i dedicats a l’oci, podrien dedicar-se a la vida contemplativa o a jugar al golf i navegar junt als turistes i nous residents d’alt nivell econòmic vinguts d’arreu d’Europa. Teníem el paradís, només calia vendre’l i viure sense preocupacions, que si no plou, que si gela, que si la mosca blanca…
Successius governs de la Generalitat van intentar imposar-nos un model propi de la cultura de la façana de què parla el crític d’art i professor d’Estètica Gillo Dorfles en Imágenes interpuestas. De las costumbres al arte (1983). Una pràctica habitual, malauradament, en la societat actual, on l’aparença de les coses (l’aspecte extrínsec del vestit, de les costums, del comportament, dels rituals) és el que compta, sense que tot això es corresponga amb una transformació efectiva de les estructures íntimes de les persones o de la comunitat que les adopta. Assistim així a la presència de manifestacions que, sota l’aspecte més enlluernador i innovador, amaguen tan sols improvisació, falsos coneixements, falsa consciència i falsa moral.
El superconseller Máximo Buch (Economia, Indústria, Turisme i Ocupació), amb motiu de la celebració aquests darrers dies del
Open de España de Golf al Saler i del
VLC Boat Show, és a dir, el Saló Nàutic de València, ha estat concedint entrevistes a fi d’exposar una altra vegada les bondats i els beneficis que aquests esdeveniments, tot i que ja no
grans, aportaran a la migrada economia valenciana, malgrat haver-se quedat en a penes res el que van prometre els seus antecessors.
Hui, i cada volta més, esports de rics en un país empobrit. Per això sona a burla que el Director General de l’Esport, Mateo Castellà, assegure que la Generalitat “treballa per oferir a tots els valencians l’opció de navegar, perquè els informes elaborats per les Escoles de la Mar indiquen que, per als alumnes que hi assisteixen, el cost representa la variable menys valorada”, i que Buch, per la seua banda, afirme que l’activitat golfística no és tan cara com es creu, alhora que l’associa al turisme d’elevat poder adquisitiu. Contradiccions entre la imatge que intenten conferir a aquestes luxoses dedicacions per prolongar el seu indiscutible recolzament i la crua realitat d’un destacat percentatge de la població per al qual l’única aproximació a aquests exclusius àmbits està vinculada a servir els clients amb un contracte temporal i un sou de misèria. Això sí, amb coneixement de llengües, estrangeres evidentment.
El turisme sembla un dels pocs sectors que ha resistit els embats de la crisi, però haurà d’afanyar-se el conseller, davant de les advertències dels seus representants, si no vol que comencen a tancar hotels de manera definitiva i no sols fora temporada com ara, a causa de l’enfonsament del nombre d’hostes provinents de la resta de l’estat i de l’augment incessant de la competència forana. Les visites de ciutadans russos adinerats, per exemple, per les quals tant es desviuen, estan arribant, si no ho han fet ja, al seu nivell màxim -sols cal consultar alguna font directa per assabentar-se’n-. I els preus d’altres zones mediterrànies amb idèntic
sol-i-platja són més assequibles per a una classe mitjana amb una menor capacitat econòmica que només vindrà si les despeses que ha d’assumir cauen més encara. Per això resulta patètic que el senyor Buch, en un recent viatge a la Fira Internacional de Turisme de Moscou, declarara que s’havia de “crear un entorn amigable per als inversors russos, una petita Rússia, però amb bon temps”, en què fins i tot “es retole en rus”.
Les ciutats –i podem afegir els països- es poden dividir, segons Italo Calvino, en dues classes: “les que a través dels anys i les mutacions continuen donant la seua forma als desitjos i aquelles en les quals els desitjos o bé aconsegueixen d’esborrar la ciutat o són esborrats per ella” (Les ciutats invisibles,1972). Pertanyen dissortadament a la segona, les nostres ciutats, el nostre país. Els governants i els seus còmplices han malbaratat la riquesa, de la terra entre d’altres, per una façana que ara, quan encara no han permès que el valencià en forme part habitual, pretenen que també incloga l’alfabet ciríl·lic.
