Llegint les condicions que ha imposat el Consell per complir l’acord de reciprocitat entre TV3 i Canal 9, entre les quals es troben emprar només el nom de Comunitat Valenciana i no incorporar-nos-hi ni culturalment ni políticament, m’ha vingut al cap Metamadrid, una visió paradigmàtica dels designis del PP per al País Valencià. Un projecte urbanístic realitzat per la Universitat Europea de Madrid, amb el finançament de 90.000 € per part de la Consejeria de Transportes y Infraestructuras, que el govern d’Esperanza Aguirre va presentar a la II Biennal d’Arquitectura de Rotterdam celebrada en 2005. Sobre una estimació del creixement de la població de la Comunitat de Madrid en els propers trenta o quaranta anys, es preveia crear una megaurbs lineal de 350 quilòmetres entre la capital d’Espanya i el Levante que albergaria al voltant de quinze o vint milions d’habitants. Segons deia en aquell moment el seu director, José Luis Esteban Penelas, “el planteamiento no es futurista, sino ‘superfuturista’, pero creado a partir de una realidad: si se estudian los medios de comunicación e infraestructuras que se están construyendo actualmente y que se proyectan, el resultado es un eje, Madrid, que dará lugar a una Metamadrid, un más allá -del griego meta– de la concepción municipal”.
En març de 2007, en el Foro SimaCiudades, dut a terme a la seu de l’Àrea d’Economía de l’Ajuntament de Madrid, dedicat a analitzar l’anomenat “efecte AVE”, tornava a aparèixer el tema. José Ballesteros, arquitecte i ponent, destacava la connexió Madrid-València “como una de las más potentes para el desarrollo económico nacional, y que proporcionará costa a Madrid”. En novembre del mateix any, el llibre-DVD Supercluster-Metamadrid obtenia el guardó d’Investigació i Difusió de l’Urbanisme i l’Arquitectura que atorga el mateix Ajuntament. Des del centre de la península, amb el vistiplau de les nostres autoritats, l’aposta continuava.
En 2001, en el catàleg de l’exposició Altres “natures” urbanes. Arquitectura és (ara) geografia que es va poder veure a l’EACC (Espai d’Art Contemporani de Castelló), José Miguel G. Cortés, responsable del centre, escrivia que “la fisonomia urbanística i l’estructura social de les ciutats està canviant considerablement […] Així, ens trobarem, en comptes d’un ordre basat en estats nacionals, en un arxipèlag de ciutats-regions…” Sembla que es fonamentava en aquesta tesi, la proposta madrilenya, obviant, però, que tots els estudis econòmics optaven per l’enllaç de València i Barcelona fins a Lió, l’Euroregió de l’Arc Mediterrani, l’onzena en importància del món tal com figura en informes de reputats especialistes internacionals. Un plantejament que donaria força a la idea de Països Catalans, motiu suficient per no interessar gens al nacionalisme espanyol que, precisament en l’època que a Europa es debatia sobre els grans corredors de transport, presentava solucions inversemblants com aquesta de Metamadrid. València, el barri marítim de Madrid, i el País Valencià, un seguit de suburbis plens de platges on prendre el sol i anar de festa al final d’unes autovies.
Apuntava Pau Caparrós, en el periòdic L’Avanç en 2005, que Metamadrid prenia sentit en el marc de “l’eix de la prosperitat” acordat entre els governs d’Esperanza Aguirre, Francisco Camps i Jaume Matas, com alternativa geoestratègica, econòmica i política a l’euroregió mediterrània que orienta el País Valencià a relacionar-se i connectar-se amb la resta d’Europa a través de Catalunya. Metamadrid cobejava trencar amb aquesta preferència, fins i tot de bona part de l’empresariat, i incorporar-nos definitivament al nucli dur d’Espanya. Lluny de constituir una utopia megalòmana, s’erigia com la conseqüència lògica i inevitable d’aquesta pretensió anihiladora de la nostra voluntat de normalitat.
Aquest projecte, del qual enfonsada la prosperitat no s’ha tornat a saber res, no constituïa per a la Generalitat Valenciana un atac a les nostres senyes d’identitat, no substituïa el nom, no ens incorporava políticament i culturalment a una altra comunitat, ans al contrari, encaixava perfectament amb les nostres aspiracions com a nacionalitat històrica i satisfeia els anhels més profunds de la majoria de polítics valencians que han ostentat el poder: viure a Madrid, ocupar un bon càrrec a la capital espanyola, sense els maldecaps i les inquietuds que els generen els noms, els símbols i la llengua. Tenien la solució tan a l’abast de la mà… Maleïda crisi!
