Darrerament, arran de l’aprovació de la Llei Wert per part del govern del PP, s’ha assenyalat des de nombrosos àmbits el retrocés de més de quaranta anys que suposarà aquest canvi de model educatiu, una involució a plantejaments més propis del nacional-catolicisme que moltes persones recordem en les seues acaballes i altres, més grans, durant la postguerra, en la seua plenitud. Tot deixant de banda, evidentment, les diferències existents quant a la situació política, la mentalitat i els mètodes d’ensenyament emprats. “En aquell temps jo anava a l’escola de don Manuel Segarra, un mestre ossut, alt, molt seriós, que ensenyava l’ortografia repartint galtades… Aquell matí tan blau don Manuel amb veu sonora, i lentament, dictava: En Onda hay una balsa muy honda. Enmig d’un silenci angoixós, els xiquets escrivíem la frase en el quadern de ratlles i el mestre amb el polze penjat de la cisa de l’armilla començava a passejar-se per la vora dels pupitres escrutant el treball. Un advertia que s’acostava per darrere i de sobte se sentia una bescollada que ressonava en tota l’aula seguida d’un plor terrible…”, rememora Manuel Vicent en Contra Paradís.
Aquesta violència física, que fins i tot a finals de la dictadura s’aplicava de manera habitual, va quedar desterrada de les aules amb l’adveniment de la democràcia. Ara bé, en aquells temps obscurs, a més del càstig corporal, la ideologia única se servia de la coacció contínua exercida als centres per tal d’aconseguir un adoctrinament sense escletxes de l’alumnat. Als col·legis públics, a la massificació, el poder dels directors, la presència constant de la religió, la prohibició del valencià, la manipulació de la història, la desactivació de l’esperit crític… s’afegia la circumstància no menys important que només hi acudiren els fills de les famílies amb menys recursos, aquells que per regla general no anaven a continuar estudiant, ni tan sols se’ls ocorria, el seu futur estava escrit de naixença: mà d’obra no qualificada.
Tanmateix, i malauradament, alguns postulats d’aquest projecte de llei m’han fet venir a la memòria lectures d’un altre caire, perquè el fet que, com ja s’ha dit i analitzat, la normativa siga segregacionista, mercantilista, classista, centralista, antidemocràtica i jeràrquica, evidencia que els seus fonaments ideològics, les seues arrels, s’enfonsen més enrere encara. El filòsof Michel Foucault, en
Vigilar y castigar (1975), un estudi de la gènesi de les diferents institucions disciplinàries modernes al llarg del segle XVIII -entre les quals es troba l’escola-, explica com en aquesta centúria les disciplines arriben a constituir-se en fórmules generals de dominació mitjançant l’aplicació d’una política de les coercions dèbils, però efectives, sobre els individus (exercicis, horaris, rutines, comportaments, reglaments, controls, exàmens…) a fi de convertir-los en més obedients com més útils, i a l’inrevés. “La disciplina aumenta las fuerzas del cuerpo (en tèrminos econòmicos de utilidad) y disminuye esas mismas fuerzas (en términos políticos de obediencia).”
La especialització dels centres en el àmbits curricular, funcional o per tipologia de l’alumnat, com especifica la nova llei, és a dir la divisió i classificació dels estudiants, s’emmarca perfectament dins de la lògica del poder que investiga Foucault: “La distribución según los rangos tiene un doble papel: señalar las desviaciones, jerarquizar las cualidades, las competencias y las aptitudes; pero también castigar y recompensar […] Doble efecto, por consiguiente, de esta penalidad jerarquizante: distribuir los alumnos de acuerdo con sus aptitudes y su conducta, por lo tanto según el uso que de ellos se podrá hacer cuando salgan de la escuela.” Centres privats, cars i d’excel·lència, amb alumnes destinats a formar les elits, i centres públics, gratuïts, però degradats, amb alumnes que seran els assalariats –en cas que puguen accedir a algun lloc de treball-, esdevindran pols del sistema cada vegada més allunyats entre si.
I no podia quedar fora, és clar, la voluntat homogeneïtzadora, que ara pretén sancionar i anihilar, entre d’altres, els trets diferencials dels territoris amb llengua i cultura pròpies, les desviacions a la seua norma, a la seua concepció monolítica de la realitat. Una concepció en el manteniment de la qual no dubten a imposar els seus preceptes contra l’opinió majoritària dels implicats. ¿Havíem d’esperar-ne una altra, d’actitud, si obeir i callar sempre han estat pilars bàsics de la seua ideologia?
