Un gran retaule sobre la situació actual a Grècia, Portugal i Espanya es pot veure aquests dies al claustre de la Universitat de València. La misèria creixent, així com les protestes i la repressió de les mateixes, però també l’actitud desvergonyida dels estafadors, queden ben paleses en Crisi, una de les exposicions de fotografia de premsa emmarcades dins de PhotOn, el festival internacional de fotoperiodisme que està tenint lloc a la ciutat. Les impressionants ampliacions que pengen de les columnes mostren els rostres de la pobresa i la precarietat, les mirades indignades, les atemorides davant de la presència policial i, pitjor encara, davant d’un futur incert, sense deixar fora, tanmateix, l’altra cara, la de l’eufòria dels guanyadors, dels banquers, com la de Rodrigo Rato i companyia celebrant l’eixida a borsa de Bankia.
Un retaule la imatge central del qual podria ser, tot i que fóra de manera simbòlica, l’estàtua de Joan Lluís Vives que s’erigeix al bell mig d’aquest espai emblemàtic de l’antic Estudi General, la institució acadèmica a la qual va assistir durant uns anys abans de marxar a estudiar a París per no regressar mai més. L’humanista va haver d’experimentar fa cinc-cents anys la intolerància religiosa contra la seua familia de jueus conversos. La barbàrie inquisitorial no va parar fins a condemnar i executar en la foguera el seu pare i posteriorment cremar en efigie la seua mare ja morta, acusats de judaïtzants. Dissortadament, com hem pogut comprovar al llarg del segle XX, la intransigència a l’hora de mantenir i salvaguardar la puresa d’unes idees, d’uns principis, d’uns preceptes no és patrimoni exclusiu de les religions. La implantació i la consolidació de determinades ideologies polítiques ha portat amb excessiva freqüència al sotmetiment, quan no a l’aniquilació, dels dissidents i àdhuc dels sospitosos de ser-ho. Cal eliminar qualsevol màcula a fi de preservar la netedat de la societat a la qual s’aspira, tot i que siga en perjudici d’una part de la ciutadania.
Vives afirma en Invitació a la saviesa (1524): “El pensament és lliure. Ningú no pot prohibir que cadascú pense el que vulga.” Massa sovint encara assistim a l’intent d’eliminar o almenys silenciar aquelles opinions que qüestionen l’ordre establert, talment com ara ocorre amb la imposició de la doctrina neoliberal, l’única via possible per als seus acòlits, malgrat l’important sofriment que genera. No a tots per igual, però, que cada dia veiem que els màxims defensors d’aquests postulats no obliguen a complir les seues normes a les elits polítiques, empresarials i financeres, si més no amb la mateixa contundència, implacabilitat i desmesura que amb els indefensos. Mentrestant, aquestes classes poderoses gaudeixen cada vegada de més immunitat i privilegis.
Per això resulten de tanta actualitat moltes reflexions de Vives adreçades als governants que actuaven moguts per l’ambició i l’avarícia, motiu pel qual es desentenien del bé comú que havia de constituir la seua principal finalitat. “A qui és confiat un càrrec públic, de govern o de direcció, que sàpia que ja no ha de buscar els seus propis interessos, sinó els del poble al capdavant del qual està. D’aquesta manera exercirà bé l’ofici públic, altrament esdevindria un tirà. A les portes de les cúries deuria haver-hi alguna inscripció en aquest sentit, amb la qual fossen advertits els càrrecs públics i llurs consellers: En entrar ací, deixa els interessos privats al llindar i assumeix els públics.” Potser si aquestes paraules s’hagueren tingut en compte, no haguérem arribat a l’estat en què ens trobem com a conseqüència de la cobdícia d’uns quants que, damunt, continuen flagel·lant els més dèbils sense cap remordiment per aconseguir els seus objectius. En Sobre les dissensions d’Europa, una carta dirigida al papa Adrià VI en 1522, escriu: “¡Tant de bo tots els prínceps haguessen viscut algun temps com a particulars! ¡Amb quina major facilitat s’acomodarien a les necessitats dels seus súbdits i aprendrien a socórrer els desgraciats, ja que no desconeixerien ells mateixos les desgràcies! Ara, pel contrari, nascuts i educats enmig de règies riqueses i fruint sempre d’una molt somrient fortuna, es riuen de les calamitats dels súbdits perquè no les entenen.”
Joan Lluís Vives, presidint aquest retaule de la crisi europea, no fa més que recordar-nos, després d’uns quants segles, la necessitat d’una profunda regeneració moral de la vida pública i de qualsevol esfera del poder sense la qual potser isquem del forat, però hi tornarem a caure inevitablement.
