Amb freqüència, molts dels qui vam viure la infantesa a les darreries del franquisme, quan no t’acabaves o no t’agradava el menjar, havíem d’aguantar els reganys de les mares, que incloïen inevitablement la menció a la gana que havien patit quan tenien la nostra edat. No quedaven tan lluny els anys de la fam que havien marcat a sang i foc bona part de la seua generació per a la resta de la vida. Els havia tocat passar la duresa de la postguerra, però, a més, carregaven amb una memòria de les carències que venia d’altres èpoques. Una trista herència que rebien les persones que pertanyien a estrats socials que, amb més o menys intensitat segons períodes, no havien disposat d’allò bàsic.
Des que vaig ser conscient, sempre em va impressionar que una de les meues àvies tinguera tan assumida la seua pobresa, una condició que havia de manifestar en tots els aspectes de la seua existència, des del comportament fins al vestit, talment com si res no haguera variat des de l’Antic Règim. Tot i el progrés experimentat per les filles i els fills, mai no va consentir actuar d’una altra manera, ella ocupava un lloc determinat en el món per naixença i no pensava canviar-lo. La submissió als rics, la por als poderosos, la manca de formació, el pes de la religió… la impel·lia a resignar-se, una actitud que mai no va foragitar del seu pensament. Mai no es va permetre cap llicència en aquest sentit, fins i tot les coses més trivials li semblaven un atemptat a l’estructura social establerta, que no som senyorets, nosaltres.
Afortunadament, els descendents van poder eixir d’aquella misèria crònica que afectava capes importants de la població i es van incorporar a una creixent classe mitjana. Fins ara, tanmateix, un moment en què trobem que està produint-se el moviment invers i molta gent es veu expulsada d’aquest grup. Un fet que sovint crea casos contraris a l’esmentat adés: persones que han gaudit d’una posició benestant i que, en reduir-se els seus ingressos de manera dràstica, no admeten la nova realitat i intenten dissimular-ho mentre els és possible. Això quant a l’actitud personal, perquè, quant a la col·lectiva, sí que estem reconeixent a una velocitat paorosa que som més pobres i que els qui vinguen darrere fins i tot ho seran més encara.
Les notícies i la publicitat palesen aquesta tendència de forma clara. El pas donat des de l’estupor i la indignació inicials per l’augment de xiquets malnodrits i de famílies senceres que necessiten recórrer a menjadors socials i bancs d’aliments a l’assumpció d’aquesta situació com una cosa quotidiana ha estat ben curt. Els anuncis, en general, incideixen en els preus baixos dels productes, en l’estalvi, en la implicació social de la marca, deixant de costat el luxe, el prestigi i l’exclusivitat abans tan preuats per a altres destinataris.
La professora nord-americana Silvia Federici, en un dels capítols de Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria (2004), tracta sobre el fenomen inflacionari anomenat la Revolució dels Preus que va tenir lloc al llarg del segle XVI. L’arribada de l’or i la plata d’Amèrica va generar una enorme redistribució de la riquesa i un nou procés de proletarització a conseqüència de la pujada de preus que va arruïnar els petits propietaris i va crear una casta d’empresaris capitalistes que van acumular grans fortunes en poc de temps. Federici afirma que la Revolució dels Preus “va provocar un col·lapse històric en els salaris reals comparable a l’ocorregut en el nostre temps a Àfrica, Àsia i Amèrica del Sud, precisament els països que han sofert l’ajust estructural del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional.” Una llista d’estats que van haver de suportar l’aplicació de la doctrina neoliberal durant els anys vuitanta i noranta i a la qual avui cal afegir els del sud d’Europa.
L’autora insisteix en aquesta comparació quan assenyala: “Aquests aspectes de la transició al capitalisme poden semblar qüestions del passat… que serien superades per formes més madures del capitalisme. Però la similitud fonamental entre aquests fenòmens i les conseqüències socials de la nova fase de globalització de la qual som testimonis ens diu quelcom diferent. L’empobriment, les rebel·lions i l’escalada
criminal són elements estructurals de l’acumulació capitalista, en la mateixa mesura en què el capitalisme ha de desposseir a la força de treball dels seus mitjans de reproducció per imposar el seu domini.”
En el transcurs del segle XVI, el poder adquisitiu d’obrers, jornalers i artesans va caure un 30% i tardaria centúries a recuperar-se. Segons els indicadors actuals, la nostra renda per càpita ha baixat cinc punts respecte a la mitjana europea en els últims cinc anys, i no sabem ni a quin nivell arribarà ni el temps que necessitarem per recobrar-nos ni en quines condicions ho farem. Una vegada més, els mercats han emprat la temuda arma de la pobresa amb la intenció que acceptem el nou model, que suposa, entre altres sacrificis, una reducció generalitzada dels salaris presents i futurs. Les pèrdues personals, materials i culturals, i les exclusions ja havien estat comptabilitzades des del principi com a danys col·laterals indefugibles per aconseguir els seus propòsits.
