“Si el model neoliberal va ser tan poc discutit durant les tres últimes dècades és, en part, perquè, molt ràpidament, va ser adoptat per la Xina, que oficialment se seguia declarant comunista. Aquest país va iniciar la seua gran reforma econòmica a partir de 1978 … És a dir, en el mateix moment en què Margaret Thatcher i Ronald Reagan optaven per aquesta via.” (Ignacio Ramonet, La catàstrofe perfecta, 2009).
Una vegada tancat l’acord, amb els permisos i les instal·lacions ja a punt, van convocar una selecció de personal a un hotel de la ciutat de Shenzen, situada al sud del país, a prop de Hong Kong, una de les primeres zones econòmiques especials de la política de Portes Obertes iniciada en aquells anys. L’afluència de candidats va ser tan gran que va col·lapsar l’hotel i la direcció del mateix els va demanar amablement que es traslladaren a un altre lloc més adient per acollir als milers de persones que havien acudit a l’entrevista. A l’endemà, sense més demores, prosseguien amb la tria en una zona industrial. Al cap d’uns dies, havien elegit els cinc-cents treballadors qualificats amb què anaven a engegar el negoci.
“Durant la dècada dels vuitanta, Xina, en l’eufòria de la globalització liberal mercantil, va ser presentada per centenars de marques occidentals que es deslocalitzaven (després d’acomiadar a desenes de milers de treballadors) com una veritable ganga per a inversors sagaços.”
La fabricació es va posar en marxa immediatament, els objectes que es realitzaven al taller de la Vall d’Albaida per un grup de vint operaris, passaven des d’aquest moment a elaborar-se en massa a l’altra banda del món a un cost inimaginable, per baix, és clar. Tot i que al principi es van mantenir els llocs de treball d’ací, amb el frenètic ritme de producció xinés i l’arribada dels primers contenidors al Port de València, la sort estava decidida. Les noves necessitats logístiques requerien un canvi total: calia abandonar la vessant manufacturera i dedicar-se exclusivament al control dels estocs, la distribució i les vendes. La collita made in China inundava el mercat a uns preus impossibles d’igualar; malgrat haver estat concebuda i dissenyada a casa nostra, la qualitat no tenia res a veure. Al principi, es van copiar els models que més èxit tenien i, després, es va recórrer a creadors per compte propi als qui es pagava per original sense dret a percebre cap percentatge de les vendes.
“En poc de temps, l’Imperi del Centre es convertia en una potència exportadora fenomenal, que va deixar estupefacte el món en posar-se al capdavant dels exportadors mundials de tèxtils, calcer, electrònica i joguets.”
Cada mes, dos contenidors completament atapeïts, a fi de no haver de pagar transport d’aire, aplegaven a la nau de la Vall d’Albaida des d’on es repartia el contingut arreu de l’estat. Allò que costava més de vendre, es rebaixava, els desmesurats marges permetien dur a terme aquesta pràctica amb assiduïtat per tal d’evitar-ne l’acumulació i afavorir-ne la rotació. Amb la dràstica caiguda del consum intern en 2008, però, va ocórrer precisament el que es considerava poc probable en aquell moment: que l’eixida de material s’aturara i començara a amuntegar-se als magatzems, ni els saldos s’esgotaven.
“Aquest furor exportador va provocar un espectacular creixement que, des de fa dues dècades, supera cada any el 9% … La consigna de Deng Xiaoping (Enriquiu-vos!) va ser acatada al peu de la lletra. El nombre de rics no para d’augmentar.”
En 2009, el l’accionista xinés va adquirir l’altra part de la empresa davant de la impossibilitat de la marca valenciana de suportar les despeses. En 2010, li va proposar a l’ex-soci que es convertira en el seu representant a Europa, i com a tal va anar a la Heim Handwerk de Munic, la fira de decoració i mobiliari més important d’Alemanya. L’empresari xinés hi acudí amb una secretària, un traductor i un copista, una persona que, davant de la prohibició de fotografiar les novetats que s’hi exposaven, estava especialitzada en dibuixar-les després d’haver-les memoritzades, una tasca que realitzava en una mena d’amagatall ubicat a l’estand. No va satisfer el mercat europeu les expectatives de l’oriental: havia facturat deu vegades menys que a lúltima Furniture China de Shanghai. Segurament, no tornaria a cap certamen del Vell Continent, fins i tot es plantejava abandonar aquesta plaça o, si més no, deixar-la en un lloc secundari. L’empresa valenciana va tancar definitivament l’any passat.
“El miracle xinés es basa en la repressió i l’explotació del seu immens exèrcit de treballadors. Sovint, treballen entre 60 i 70 hores per setmana i guanyen menys que el salari mínim. Més de 15.000 obrers moren a l’any en accidents laborals.”
Alguns dels operaris de l’empresa de la Vall d’Albaida, quan van ser acomiadats, van crear una cooperativa que els ha permès subsistir dignament, tot i la ferotge competència d’importadors com el seu ex-cap durant els anys de bonança, fins ara, una època en què irremeiablement també acusen els efectes de la crisi. A penes fa un mes, van concertar una cita amb un potencial client que buscava productes com els seus. En la reunió, els va explicar que tenia un pla de negoci amb extraordinàries possibilitats d’expansió: s’havia associat amb dos empresaris xinesos que volien traslladar la seua producció a Espanya… amb els preus de la Xina, això sí. La demanda era enorme, no s’acabarien la faena.
