Atrapats i atemorits, ens vendran a preu de mercat o ens podrirem al sol. No hauria d’estranyar-nos, “el nostre sistema educatiu va ser concebut per satisfer les necessitats de la industrialització: talent només per ser mà d’obra disciplinada amb preparació tècnica jerarquitzada en distints graus i funcionaris per servir l’Estat modern”, assevera Ken Robinson, escriptor i expert en l’aprenentatge de l’art i la creativitat a l’escola, en una entrevista concedida en 2010. “Incentivem la passivitat, el conformisme i la repetició”, i, per comprovar-ho, sols cal parlar amb familiars, amics i coneguts: la majoria creu que avui qualsevol treball és un luxe i que, en base a això, estarien disposats a acceptar un sou de misèria i unes condicions properes a l’explotació per accedir-hi. Ni pensar en la preparació específica ni en el que t’agradaria. En aquesta matèria, els somnis i els anhels, ni esmentar-los. No temptem la sort si ens han collit, que encara podem fer cap al rebuig i ser triturats, aliment per al bestiar.
En un article publicat en 1972, John Berger realitza una comparació sorprenent -d’entrada si més no-, entre l’obra de Francis Bacon i la de Walt Disney a propòsit del conformisme que hi aprecia: “Ambdós homes, Bacon i Disney, es plantegen el comportament alienat de les nostres societats; i, cadascun d’una forma diferent, convencen l’espectador que ho admeta com és. Disney aconsegueix que el comportament alienat semble graciós i sentimental i, per tant, tolerable. Bacon interpreta aquest comportament en uns termes segons els quals el pitjor que poguera succeir –considerar que l’home és un ésser sense intel·ligència- ja ha succeït i, com a conseqüència, proposa que el refús i l’esperança manquen de sentit.” Des de la dècada dels setanta, aquest acatament de les imposicions, unes imposicions ben dosificades i acompanyades d’al·licients per anular l’escàs esperit crític, ha augmentat ininterrompudament. Amb això, era previsible que el descontent i les contestacions minvaren i, fins i tot en alguns moments, es reduïren a la mínima expressió.
El procés ha estat llarg i mesurat al mil·límetre. Alhora que aparentment ens concedien més espais de llibertat i ens facilitaven l’accés al consum i ens endeutàvem, no cessava l’alliçonament implacable en la resignació davant dels fets consumats des dels grans mitjans de comunicació i les grans corporacions audiovisuals, així com des del sistema educatiu que parlàvem adés. Una vegada ben amarrats pels diners i les necessitats creades, i persuadits que no tenim escapatòria, amb els infants, i els qui ja no ho són, enganxats al món Disney i similars per tal que la condemna es perpetue, només resta peregrinar en família, almenys una vegada en la vida, al santuari de París per retre homenatge als representants de la “violència vana” i de la “falta d’intel·ligència”. Si ho aconseguim, tant s’hi val cap on anem, lluitarem per tornar-hi mentre seguim les seues vicissituds a través de les pantalles. Les collites presents i futures estan assegurades. Missió complida.
