La transformació del litoral -d’aquelles platges quasi verges o a penes urbanitzades en queden realment poques- i la massificació impedeixen aconseguir experiències similars, almenys durant l’estiu, quan el temps i la roba no suposen cap barrera. “Aquell dia de Sant Pere a la platja de Moncofa hi havia molts carros de llaurança enmig de l’arena i asseguda a l’ombra de les seues veles a mitjan vesprada la gent menjava llonganisses amb tomaca, encetava melons d’Alger, bevia vi alçant el barral a contrallum i els xiquets, jugant, llançaven crits de felicitat o ploraven amb grans grunyits i tots els sons es fonien amb la claredat del firmament fins a fer-se de la seua mateixa naturalesa. També hi havia silencis. Molts dormien.”
La nostra visió de la mar i de les riberes i la nostra manera d’apropar-nos-hi ha canviat força en el transcurs d’un segle. Des dels anys setanta, passar-hi una temporada o acudir-hi amb freqüència han esdevingut hàbits generalitzats a casa nostra. No ho era, però, per a les generacions anteriors que, com bé conta Manuel Vicent, només hi anaven els dies assenyalats. Menys encara, per als nostres avantpassats més llunyans que consideraven perniciosos aquests espais. Els plaers que ara ens proporciona la costa no van ser apreciats pràcticament fins als inicis del segle XIX. Al contrari, els límits informes i canviants entre la terra i la mar generaven repulsió i rebuig, sols algunes persones avançades i atrevides del nord d’Europa, àvides de noves emocions estètiques hi mostraven algun grau de sensibilitat. Per a la resta de la població, aquests paratges solitaris constituïen focus d’insalubritat, especialment les platges meridionals farcides de sorra càlida i assolellada sense cap mena d’ombra que protegira de la potència del sol. Calia fugir de les aigües tèbies de la mar i de les aigües pútrides dels pantans propers de les quals emanaven gasos pestilents. A no ser que no hi haguera cap altre remei, com en el cas dels pescadors, més valia no tenir contacte.
Més endavant, el caràcter terapèutic de les estances a prop de la mar, prescrites pels metges, especialment als balnearis construïts a tal efecte, va propiciar que ja en 1838 s’inaugurara l’establiment d’esbarjo marítim Arenas-Baños de Ola a la Malva-rosa de València. A partir d’aquest moment, el camí era obert. El gust per la costa de l’aristocràcia i la burgesia encara tardaria a estendre’s a les altres classes. Tanmateix, de mica en mica, a l’estiu també començaren a passar-hi l’escàs temps que disposaven, separats els uns dels altres, és clar, fins que la regularització de les vacances i la liberalització dels costums popularitzà definitivament el deler pel sol i la platja.
Aquesta democratització va dur associada d’altra banda l’explotació descontrolada que en onades successives ha arrasat el litoral convertint-lo en una mena de ciutat contínua que s’ocupa només durant dos mesos a l’any, quedant fora d’aquesta època buida o semi-buida en el millor dels casos. La saturació de l’estiu ha aplegat a tal extrem que en alguns llocs hi ha que prendre torn per poder accedir-hi. Si el turisme s’ha convertit en la nostra primera indústria, l’única que creix, haurem de fer-nos a la idea que el futur rau en una major ocupació d’aquesta franja del territori i en l’ocupació temporal de la mà d’obra dedicada a atendre els visitants.
Com més han anat assemblant-se les costes i els espais urbans, més distant ha quedat aquella sensació de viure només el present, de sentir la lenta cadència del pas del temps, amarats per la senzillesa del que ens envoltava allà, vora mar, tot i no ser-ne conscients. L’edat i l’estat de les platges ens ho permetien.
