A les nostres terres, sovint a escassos quilòmetres, trobem manifestacions artístiques que ens ofereixen l’oportunitat de gaudir en poques hores de creacions recents i d’altres pertanyents a períodes molt llunyans. Tot i que habitualment no solem fer-ho, visitar-les el mateix dia o en jornades successives pot convertir-se en una experiència interessant… i extrema, per això el títol genèric d’aquesta sèrie d’articles estiuencs que, malgrat el que puga suggerir, no al·ludeix a la dificultat de les rutes proposades. Si ens hi decidim, pot ser que descobrim l’exigència de continuïtat de què parla l’historiador Sigfried Giedion quan afirma que “de nou s’ha fet patent que la vida humana no queda limitada a la duració d’una sola existència, sinó que va molt més enllà. Resulta tan impossible escapçar els seus contactes amb el passat com impedir els seus contactes amb el futur. Alguna cosa viu dintre de nosaltres que forma part de l’espinada mateixa de la dignitat humana: jo ho anomene exigència de continuïtat” (El passat etern: els començaments de l’art, 1961).
Com que no és aquest l’espai adient per entrar en disquisicions sobre teoria de l’art, partirem, si m’ho permeteu, d’una premissa bàsica que ens facilite situar el fet creatiu en contextos i circumstàncies tan diferents: l’art naix d’una necessitat d’expressió primordial. Un fonament sobre el qual es recolzen tant les obres actuals com aquelles que es remunten uns quants milers d’anys, un punt en comú per aproximar-nos als llocs d’eixida i d’arribada d’aquest recorregut. Hi ha temps antics, i fins i tot remots, que segueixen vivint en l’actualitat, diu José Jiménez, a La vida como azar (1989), fent referència a Ernst Bloch.
Aquest itinerari s’inicia, o finalitza -tant s’hi val-, al Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés (la Plana de l’Arc de Cabanes), un projecte iniciat pel crític V. Aguilera Cerní a les acaballes dels seixanta i que va ser inaugurat el 1972 al Palau del Batle, un edifici gòtic del segle XV. El fons del museu està integrat per quasi 600 peces donades o cedides per més de 400 artistes, sobretot al voltant dels anys de la fundació. Així, es poden veure representades moltes de les tendències d’aquesta època amb obres de Josep Renau, Joan Miró, Eusebi Sempere, Joan Genovés, Juana Francés, Manuel Boix, Artur Heras, Jordi Teixidor, Antoni Miró, Ràfols Casamada, Elena Asins, Rafael Canogar, José María Yturralde, Eva Lootz, Julio Le Parc, Hsiao Chin i Gérard Schneider entre d’altres. Des dels vuitanta fins ara, la col·lecció s’ha incrementat amb treballs d’autors reconeguts com Miquel Navarro, Ángeles Marco, Sebastià Miralles, Amparo Carbonell Natividad Navalón, Bartolomé Ferrando,Víctor Bastida & Teresa Marín, Joël Mestre i Javier Garcerá.
Segons Giedion , “la trama de la vida humana es composa de fils que venen del passat, entreteixits amb altres formats pel present. Disseminats entre ells, encara invisibles per a nosaltres, hi són els del futur.” Una asseveració que sembla haver-se materialitzat en la primera exposició temporal celebrada en aquest museu el 1974 dedicada al pintor Joan Baptista Porcar (Castelló de la Plana, 1889-1974) i les seues investigacions i reproduccions dels dibuixos de l’art prehistòric de la Cova Remígia i del Barranc de la Gasulla, a Ares del Maestrat, i de la Cova del Civil del Barranc de la Valltorta, a Tírig.
Precisament, aquest últim lloc, la Valltorta, a uns 50 quilòmetres al nord, completa el trajecte marcat. En aquest barranc, que discorre entre els termes d’Albocàsser, Tírig i Les Coves de Vinromà, al Maestrat, es troba un dels majors conjunts d’art rupestre de l’Arc Mediterrani. Descobert el 1917, fou declarat monument històrico-artístic el 1924 i reconegut per la UNESCO com a Patrimoni Mundial el 1998. Disposa d’un centre d’acollida de visitants, construït el 1994 pels arquitectes Miguel del Rey i Iñigo Magro al Pla de l’Om de Tírig, amb sales en què es recreen les pintures dels abrics, des del qual es poden dur a terme visites guiades.
La temàtica principal dels 875 motius catalogats és la cinegètica i predominen les figures humanes seguides per les d’animals: cérvols, cabres, cavalls, bous, senglars i altres, alguns de caràcter totèmic. Algunes de les escenes més importants pertanyen a la Cova dels Cavalls, amb una composició de caça de caràcter narratiu molt divulgada; a les Coves de la Saltadora, on es pot veure un arquer en plena carrera i un possible dansant; i a la Cova de Ribasals o del Civil, amb un grup de trenta arquers.
La concepció espacial i l’abstracció de l’art del segle XX ens ha facultat per comprendre millor les creacions prehistòriques. És difícil fruir de l’art rupestre sense haver-ho fet prèviament de l’art contemporani. Deixant de banda els prejudicis, segur que arribem a sentir un grau d’emoció similar en contemplar algunes de les obres del Museu Popular d’Art Contemporani de Vilafamés i les de la Valltorta. Malgrat la distància temporal que les separa, els anhels, les pors, les pulsions que hi bateguen són més properes del que cabria suposar.
