No és tan llarga com l’anterior, la distància de la ruta que us propose aquesta setmana, només uns 700 anys en separen els extrems. El ric patrimoni immoble de la comarca dels Ports s’ha incrementat prou els darrers anys, sobretot a la capital, que fins i tot s’ha posicionat d’una manera destacable en el panorama de l’arquitectura contemporània. Així, d’una de les ermites més antigues d’aquestes contrades, ens dirigirem a dues construccions recents que cobreixen les necessitats docents de Morella i les rodalies.
Afortunadament ha canviat molt l’objectiu de les edificacions importants, les que deixen empremta, que en aquest territori ha passat de ser religiós durant segles a educatiu i cultural en l’actualitat. Al llarg de l’Edat Mitjana, qualsevol obra d’art havia de servir per lloar Déu i preparar el trànsit al més enllà. Tot havia de tendir a l’altra vida fugint de la imperfecció terrenal en què estàvem sumits. La progressiva laïcització de la societat ha permès que l’interès s’haja dirigit a millorar l’existència en aquest món. A aquest efecte, en tant que eines bàsiques per assolir-ho, són necessàries bones i eficients infraestructures destinades a l’ensenyament públic.
Sant Pere de Castellfort
Sant Pere es troba a prop de Castellfort, a la dreta de la carretera que puja des d’Ares del Maestrat, a 1282 m. d’altitud, a l’extrem del cim de la muntanya, en un paratge desolat, sense arbres, que impressiona per la seua austeritat, solcat per les omnipresents parets de pedra seca que formen tanques i assagadors. El temple es remunta a les primeries de la conquesta cristiana i està vinculat a la llegenda d’en Blasc d’Alagó (abans de 1190 – ca.1241). És el punt de destí de la Romeria de Catí (documentada des de 1321) i dels Pelegrins de Portell.
Sant Pere de Castellfort
Tot i que en un primer colp d’ull el conjunt queda sota una sola coberta de dos aiguavessos, el componen dues parts diferenciades: l’ermita i el mas. La primera, de nau única, posseeix un absis poligonal de carreus amb contraforts i volta de creueria separat de la resta per un arc apuntat. Els capitells de les columnes mostren una ornamentació tosca de temes vegetals (filaments, pinyes i flors de lis) i animals (lleó rampant, mico, cabra i híbrids fantàstics) i en la clau de volta apareix un relleu d’entrellaçats. Malgrat que la factura de l’obra pot adscriure’s a un gòtic inicial, la decoració i les finestres són herència de la tradició romànica. La resta de la nau està formada per cinc trams separats per arcs diafragmàtics amb sostre de fusta, una solució molt usada fins al segle XV. A les dovelles de la porta principal, de mig punt, hi consta l’any 1569, ja que possiblement fou executada quan l’original es va integrar al mas. D’aquesta última, al mur del costat de l’epístola, de menor grandària, també de mig punt, destaca la línia d’imposta amb un fris en què podem admirar dos rostres i motius vegetals.
Els Pelegrins de Portell a Sant Pere de Castellfort
De fora estant, s’ataülla la silueta de Morella al nord, més avall, a uns 16 quilòmetres, que es poden recórrer a peu sense dificultat. Cal, en aquest cas, prendre la sendera que, des de la part de darrere de l’ermitori, baixa per una forta pendent cap al camí vell d’Ares -per la qual ascendeixen els catinencs- i continuar per aquest en direcció a la capital. De seguida entrarem a l’extens terme de Morella per la Dena dels Llivis, una de les dotze demarcacions del municipi, i, més endavant, travessarem el Pla de la Solaneta, la Giroveta, el Mas de la Torre Segura i el Mas dels Llivis. Una vegada a la Dena de Coll i Moll, seguirem envers el Mas de Segura de la Serra i creuarem el riu de Calders per arribar al Bergantes, que passarem per un pont de fusta situat al costat del Moli Nou.
Escola-llar de Morella
Aquest petit recull dels topònims que de camí ens ixen al pas sembla que, sols d’escoltar-lo, ens done una idea dels indrets, com si digueren tant que cap altre fóra possible per referir-s’hi. En aquest sentit, apunta l’artista i poeta Perejaume que “cada mot anomena una multitud de coses, totes les que duen aquell mot, siguin aquestes d’allà on siguin. El nom, en canvi, és el mot posat a terra, fixat a terra […] Una imperiosa, rara, il·luminació verbal és el que acaba, en tots els casos, d’encertar, entre els molts dubtes, quin és el so que se’ns presenta als ulls” (El paisatge és rodó, 1995). I així s’esdevé que caminem per barrancs, boscos, tossals i planes, però també entre les paraules que els designen; paraules que, després de tant de temps, són indestriables del lloc.
IES Els Ports, Morella
Ja a la ciutat, extramurs, a la vessant nord-oest del castell, al parc de l’Albereda, s’alça l’Escola-llar (1986-1992) dissenyada pels arquitectes Enric Miralles (Barcelona, 1955-2000) i Carme Pinós (Barcelona, 1954), una construcció primerenca d’aquest equip -dissolt el 1991-, però en què ja s’aprecien les característiques formals i espacials pròpies. El 1995, aquesta obra va rebre el Premi d’Arquitectura Espanyola i el Premi FAD (Foment de les Arts i del Disseny). Posteriorment, a la vora, Helio Piñón (Onda, 1942) i Nicanor Garcia (Barcelona, 1969) van projectar l’IES Els Ports, un altre edifici que, com l’anterior, s’adapta al pronunciat desnivell del terreny mitjançant l’escalonament de les diferents plantes sense perdre la coherència. Aquest institut també va quedar finalista dels Premis FAD el 2007. Tots dos es fonen amb el relleu, integrant-se en l’entorn i aconseguint alhora que aquest hi penetre a través de les nombroses parets de vidre.
Les grans obres arquitectòniques expressen els valors de la col·lectivitat que les aixeca. Malgrat haver de complir una funció utilitària, representen les esperances, els temors, les creences i també la memòria dels qui les construeixen, i, en tant que públiques, tenen la facultat de palesar les concepcions fonamentals de la societat que les ha promogudes. Aquestes en són un magnífic exemple.
