Rutes extremes (3)
A la Ribera, el 20 d’octubre de 1982, una riuada va inundar tres-cents quilòmetres quadrats i va afectar cent-mil persones. Es va produir en dues fases: la primera va ocórrer la matinada d’aquest dia a conseqüència de les fortes crescudes en els cabals dels rius Albaida, Cànyoles, Sellent, Escalona i, en certa mesura, del Xúquer, i va quedar localitzada a la meitat occidental, sobretot a la Vall Farta; la segona va tenir lloc al capvespre –exactament a tres quarts de vuit, tal com indica una inscripció gratada en la porta del campanar de Beneixida- amb el Xúquer com a principal protagonista, i es va reactivar amb l’enfonsament de la presa de Tous. Una nova embranzida se superposava a l’anterior, és a dir, sobre una zona ja negada.
Beneixida va sofrir, a l’igual que Gavarda, danys que la van afectar pràcticament en la seua totalitat. No era la primera vegada, ja en 1864 havia estat coberta per quatre metres d’aigua, ara, però, no es tractava d’una avinguda més. La virulència va provocar desolació, desconcert i desesperança. Per als seus habitants començaven malauradament temps d’incertesa. Ambdós pobles van ser abandonats i assolats -no totalment en el cas de Gavarda, sí en el de Beneixida, del qual només queda l’església i l’asfalt dels carrers-. En 1983, es va aprovar traslladar-los a una ubicació més segura. Així, es dóna la circumstància gens freqüent que a poca distància es troben tres pobles desplaçats del seu lloc originari, ací a causa del Xúquer, tot i que per motius diferents: Tous, pel pantà, i Gavarda i Beneixida, per les desastrosos efectes del trencament d’aquest últim.
Beneixida, la Vall Farta
L’emplaçament triat per a Beneixida va permetre, per tractar-se d’una zona d’escassa pendent, una planificació urbana regular amb carrers rectes i ortogonals organitzats a partir d’un ample eix amb jardins, l’església, una avinguda porxada per a vianants destinada a l’activitat comercial, la plaça amb l’ajuntament i altres locals públics (biblioteca, centre mèdic, sala polivalent…), el col·legi i la zona esportiva. La resta de la trama s’estructura mitjançant les vies principals, paral·leles a aquest eix, i les secundàries, de vianants excepte una que aprofita d’entrada del tràfic fins al centre, que configuren unes illes rectangulars dividides en parcel·les d’idèntica grandària per a les cases. Una ronda circumval·la tot el perímetre.
El poble vell de Beneixida abans de ser assolat i, al fons, el poble nou en l’última fase de construcció
Una planta nova que per les seues característiques ens remet a una altra construïda 710 anys abans: Vila-real, a la Plana Baixa. En 1273, Jaume I atorgava la carta pobla en què donava privilegi per fundar la ciutat, que segurament ja es trobava en un estadi d’edificació prou avançat, en terme de Borriana. De figura quadrangular, circumscrita per una muralla amb una torre a cada angle i un portal a cada costat, presentava tres carrers llargs i tres curts perpendiculars, i al centre una plaça porticada. Malgrat que el creixement experimentat ha transformat aquesta morfologia, encara queda una part de l’antiga plaça –mutilada en 1966-, el traçat original de les vies i un fragment de murada i de la Torre Motxa.
Planta medieval de Vila-real, la Plana Baixa
Durant l’Edat Mitjana, sobretot durant els segles XIII i XIV, va ser habitual la creació, per part de reis i senyors laics o eclesiàstics, de poblacions novelles amb la missió d’ocupar i dominar territoris fronterers atraient colons, tal és el cas de les bastides occitanes, les terre toscanes i les viles catalanes i valencianes. La majoria seguien un model geomètric que concedia molta importància a la plaça central on es celebrava el mercat i cedien als pobladors solars de mides iguals o semblants. Francesc Eiximenis, en el capítol de Regiment de la cosa pública (1384), llibre assimilat al Dotzé de Lo crestià, titulat Quina forma deu haver ciutat bella e bé edificada, diu: “De la forma de la ciutat són estades diverses opinions; car dixeren los grecs filòsofs, jatsia que aprés hi hagen ajustat los savis crestians, e han dit, sumàriament, en esta matèria: que tota bella ciutat devia ésser quadrada, car ret-se’n pus bella e ordenada; car llavors, al mig de cada costat, deu ésser un portal principal… e així com dit és, que vinguessen carrers drets del portal d’orient al portal de ponent, e d’aquell de ponent fins aquell de tramuntana… E, per consegüent, la ciutat aquella hauria quatre quartons principals, ço és, quatre parts; e cascuna part poria haver plaça gran e bella… En lo mig de la ciutat deu ésser la Seu; e aprés ella deu ésser gran plaça e bella…”
Antiga plaça Major de Vila-real, la Plana Baixa
Aquest planejament, que s’atribuïa als grecs –com indicava Eiximenis-, es denomina hipodàmic, entre altres noms, perquè es creia que era l’arquitecte Hipòdam d’Eurifont (498-408 a. C.), natural de Milet, qui havia inventat aquesta divisió regular, tot i que existien antecedents mesopotàmics i egipcis. Així, Aristòtil afirmava que “la disposició de les cases s’estima més grata i més útil en tots els aspectes si la urbs està dividida segons el sistema modern hipodàmic…” (Política, 335-323 a.C.). Aquesta composició en graella, que es va dur a terme a les colònies, a més de l’àgora al bell mig, exclosa del tràfic, mostrava sovint una sèrie de places obertes per tota la trama -un esquema aplicat a Beneixida on, a més de la plaça central, n’hi ha una altra en quasi totes les cruïlles-. Un pla urbanístic que ha continuat present fins a l’actualitat, tal com es pot veure a les ciutats creades ex novo tant a Amèrica del Sud (Lima, Buenos Aires, Santiago de Xile…) com a Amèrica del Nord (entre les qual destaca Filadèlfia), als eixamples del segle XIX (Barcelona, València…), i en propostes i intervencions més contemporànies.
Vila-real segons l’historiador Viciana (s. XVI)
En allò fonamental, demanem que ciutats i pobles ens oferesquen el mateix que en altres èpoques. Per a l’arquitecte Leon Battista Alberti, el primer teòric de l’urbanisme renaixentista, “la ciutat, segons sentència dels filòsofs, és com una casa gran i viceversa, la casa és una petita ciutat […] Les coses públiques pertanyen a tots els ciutadans; és sabut que la importància i la raó de fer una ciutat ha de ser aquesta: que els habitants visquen en pau i, si pot ser, sense incomoditats, lliures de tota molèstia…” (De re aedificatoria, 1485). Podríem subscriure aquestes paraules i les d’autors d’altres períodes sense a penes modificar res. Dissortadament, poques vegades les concepcions urbanístiques ideals s’han resolt de manera adequada per a la majoria. En massa ocasions, les conjuntures polítiques, socials i econòmiques les condicionen en excés i acaben implantant-se’n altres que perjudiquen el bé comú per afavorir interessos particulars.
Beneixida, la Vall Farta
La igualtat parcel·lària de Vila-real i d’altres viles noves, que tot indica que va existir a l’inici, fa molt que va desaparèixer. A Beneixida i a altres pobles de construcció més actual va ser durant els anys de la bombolla immobiliària quan això va ocórrer. A causa de l’especulació del sòl, els habitatges erigits al llarg de la darrera dècada van reduir-ne la grandària i van eliminar fins i tot aspectes generalitzats en tot el conjunt com les rampes d’accés.
Passejar per carrers i places sense pressa, detingudament, gaudint-ne, talment com llegim en un llibre, resseguint-ne les línies i el paràgrafs, pot il·lustrar-nos sobre el que hem estat, el que volem i cap on anem.
Passejar per carrers i places sense pressa, detingudament, gaudint-ne, talment com llegim en un llibre, resseguint-ne les línies i el paràgrafs, pot il·lustrar-nos sobre el que hem estat, el que volem i cap on anem.
