De la Bastida de les Alcusses a Gavarda, 2.300 anys

28 agost 2013 01:00h
Rutes extremes (5)

Som a primera hora d’un dia de finals de juliol de 1928, la calor encara no és massa intensa i un suau vent de llevant fa sorollar els pins i emet en passar entre el fullam el seu característic zumzeig, tan agradable de sentir durant l’estiu. Sobre un muntó de pedres, tres homes amb barret de palla i bastó contemplen el magnífic paisatge de vinyes i oliveres puntejat de grans masos que s’estén a banda i banda de l’allargassat turó en què es troben. Han vingut des d’Atzeneta d’Albaida en un Ford amb la intenció d’iniciar una campanya de prospeccions en un assentament iber descobert en 1906. Es tracta dels arqueòlegs Isidro Ballester, Lluís Pericot i Mariano Jornet, els dos primers, director i subdirector respectivament del recent creat Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València, acabats d’arribar a la Bastida de les Alcusses al terme de Moixent (la Costera). Els acompanya la Colla de l’Os, un grup d’una vintena d’obrers del poble del qual han eixit que duu a terme aquest treball especialitzat entre la sembra i la sega de l’arròs a la Ribera des que Ballester va efectuar les primeres excavacions al poblat ibèric de la Covalta, a Albaida, uns anys abans.
 

Campament instal·lat a la Bastida de les Alcusses en 1928. Asseguts en primer terme, els arqueòlegs, darrere, els obrers de la Colla de l'Os.

Les expectatives es compleixen amb escreix molt prompte, les troballes es succeeixen sense parar i les ruïnes que van sorgint resulten espectaculars. El 18 d’agost, el periòdic La Semana Gráfica ja parla de la “nova Pompeia”, doncs van traient-se a la llum els fonaments de cases, carrers i fortificacions, i objectes destacats com una làmina de plom escrita. En juny de 1931, últim any d’aquesta campanya, poc abans que es recuperaren els coneguts bronzes del Guerreret o Guerrer de Moixent i del bou amb jou, el jaciment es declarat Monument Històrico-Artístic.
 

Vista de la campanya de 1931 amb els obrers treballant en la part central del poblat

Ara, en agost de 2013, caminem per una pista cap a les restes d’una muralla de pedra d’uns tres metres d’amplada corbada, sense angles, que presenta enfront els basaments d’una torre quadrada i d’una gran porta per la qual ens endinsem. El camí continua dins del recinte traçant una via principal als costats de la qual anem veient de mica en mica les petjades d’antigues construccions. A la part més elevada, la planta dels habitatges i de les vies es torna més visible. Tot tenint en compte el model de casa erigit fora i els indicadors, no costa massa imaginar-les dempeus, fins i tot amb els habitants traginant amunt i avall. Tanmateix, no va tenir una vida molt llarga aquest poblat, només tres o quatre generacions. Al voltant del 330 a.C. va ser abandonat ràpidament per causes que avui es desconeixen.
 

Zona central de la Bastida de les Alcusses en l'actualitat

Diu Antoni Marí que “el qui contempla una ruïna també sent que és el temps el que ha devastat allò que l’home ha construït i el que ha reduït a no res la supèrbia de la civilització. La ruïna és el que roman quan el món del qual es vestigi ha desaparegut. La ruïna és la presència tràgica, o grotesca, d’una esplendor perduda que resta inalterable en un nou ordre en el qual no és recognoscible. En la ruïna, el temps, el passat i la història es mostren amb la seva irrevocable devastació, i el qui la contempla sent... que, com la ruïna, ell també està sotmès al pas del temps, a la decrepitud, a la vellesa i a la mort” (L’esplendor de la ruïna, 2005). Mirem el que queda d’allò que un dia va ser i inevitablement ens preguntem què perdurarà de tot el que ens envolta, del que considerem important, realitzat amb enginy i esforç, i que sovint creiem immutable. Hauríem de tenir clar que res no roman eternament, amb la gran quantitat d’exemples que així ho corroboren, només la vanitat explica perquè ho oblidem.
 

Restes de la muralla, les torres i una de les portes en l'actualitat

Durant segles, des de Petrarca fins a la Il·lustració, les ruïnes foren motiu de reflexió i meditació sobre la fugacitat de l’existència. Amb el naixement de l’arqueologia, es va donar un canvi de concepció i les restes van esdevenir sobretot un instrument per al coneixement històric. Tot i això, no s’ha perdut aquella visió, molts autors han continuat incidint en aquests aspectes. Marguerite Yourcenar referint-se als efectes del transcurs del temps sobre les escultures de l’antiguitat escriu: “Aquests durs objectes... han patit a la seua manera l’equivalent al cansament, a l’envelliment, a la desgràcia. Han canviat igual que el temps ens canvia a nosaltres. Les sevícies dels cristians i dels bàrbars, les condicions en què passaren sota terra els seus segles d’abandonament fins al moment del descobriment que ens els tornà, les restauracions bones o dolentes que sofriren o de les quals es beneficiaren, la brutícia o la pàtina autèntiques o falses, tot, fins la mateixa atmosfera dels museus on avui jauen soterrats, contribueix a marcar per sempre el seu cos de metall o de pedra” (El Temps, gran escultor, 1954-82).
 

Vista aèria del poble vell de Gavarda

En la majoria de casos, poc sabem de les causes que van acabar amb obres d’èpoques llunyanes. Les guerres, la decadència, la manca de recursos, els cataclismes... han destruït o provocat l’abandó de determinats llocs. En l’actualitat, un immens repertori visual, de manera fonamental des del cinema, ha proveït a bastament el nostre imaginari de tota mena de catàstrofes capaces d’anihilar-nos per complet. Malauradament, de vegades la realitat supera alguns dels pitjors malsons dels guionistes, en particular quan a les forces de la naturalesa desbocades s’uneixen els errors humans.

Talment va ocórrer amb la pantanada de Tous en 1982 –que ja vaig esmentar fa un parell de setmanes- a conseqüència de la qual els pobles de Beneixida i Gavarda van quedar malmesos i van haver de traslladar-ne la ubicació. Aquest últim, però, com que no va ser desocupat per tots els veïns, no es va assolar totalment i ha quedat com una ruïna contemporània enmig de la qual s’alcen algunes cases rehabilitades. Una ruïna de la qual sí que coneixem totes les circumstàncies que la van produir. Vam viure el desastre, com tants altres avui en dia, pràcticament en directe, a diferència del que va succeir en 1635 quan una altra riuada del Xúquer ja el va arrasar, motiu pel qual es va desplaçar a un indret més resguardat de les devastadores avingudes.
 

El poble vell de Gavarda

Cinquanta quilòmetres i 2.300 anys separen les ruïnes de la Bastida de les Alcusses de les de Gavarda. Les unes evoquen una forma de vida desapareguda i ens informen del poble iber que va habitar-hi; les altres, en no posseir el mateix valor històric per ser coetànies a nosaltres, ens situen sense remei davant d’un espill que ens mostra, com pretenia la poètica que se n’ocupava en el segle XVIII, el decaïment i la finitud que ens són propis. Malgrat això, però, Gavarda ha aconseguit ressorgir una altra vegada, un fet que demostra que un colp tan fort no significa sempre el final, ans al contrari també pot suposar el començament d’una nova etapa.
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next