Els viatgers que van vindre pel nostre país en segles passats i van deixar les seues experiències per escrit van mostrar inevitablement la seua sorpresa i admiració per la gran quantitat de palmeres que ja envoltaven la ciutat d’Elx. En el XIX sobretot, personatges com Wilhelm von Humboldt o Hans Christian Andersen així ho van manifestar. Un paisatge exòtic per als europeus, que encara avui, tot i que aquest arbre s’ha escampat molt, vinculem la seua presència nombrosa a paratges més meridionals.
Tradicionalment s’ha atribuït la seua introducció als musulmans, tanmateix, assenyala l’escriptor Gaspar Jaén, les notícies més antigues es remunten al segle XIV: “… l’existència de palmeres soltes o d’agrupacions de palmeres tot formant plantacions i hortets, es troba documentada a partir del tres-cents […] La primera es refereix a dos horts situats a la vora del Vinalopó i es troba en el testament de N’Arnau Rosanes, del 12-VI-1310”. Més endavant, resumeix l’evolució del palmerar: “La poca superfície dels horts antics, l’escassedat de les palmeres en l’horta dels moros, l’associació de les palmeres amb altres arbres i conreus, així com les característiques agrícoles i econòmiques dels actuals horts d’Elx, ens fan mantenir la tesi que, malgrat l’existència d’horts a les edats mitjana i moderna, el conreu de la palmera era molt secundari dins de l’estructura agrària il·licitana, que la major part de les grans extensions d’horts que coneixem actualment tenen un origen recent, no més enllà del sis-cents i que els horts, finalment, s’han estès pel camp d’Elx només durant el segle XX…” (Les palmeres del migjorn valencià, 1994).
Elx en una il·lustració del segle XIX
Amb tot, s’hi fa referència des del principi a horts tancats “per parets de mamposteria enlluïdes d’algeps o per bardisses d’aromer i cascabots”, regats per sèquies i amb altres espècies, com magraners i herba alfals entre d’altres. Una sèrie d’elements (l’espai clos, l’aigua i la vegetació) que al·ludeixen a la idea de jardí. Un concepte que, a més, inclou la metàfora del tros de terra convertit en l’origen de la vida, com apareix en antigues narracions mítiques. L’Edèn, el paradís, etimològicament “closa” (de la paraula persa pairidaeza), constitueix el lloc agradós del qual vam ser expulsats i al qual hem intentat tornar tot construint recintes que el rememoren en certa manera. Com apunta el professor d’Estètica Rosario Assunto, “en termes moderns, afirmar que els arbres d’aquell jardí eren bells a la vista i bons per menjar significa que en ells, bellesa i utilitat eren una mateixa cosa, en ser el bell útil, i l’útil bell” (Ontologia i teleologia del jardí, 1988).
El Palmerar d’Elx
D’ací el caràcter simbòlic que, a més del gaudi i del proveïment d’aliments, ha ostentat durant segles aquesta creació i cadascun dels seus components. Així, ens han arribat obres, talment El jardí simbòlic, d’autor bizantí anònim del segle XI, en què es proporcionen indicacions sobre el tancament, un aspecte fonamental com hem vist, la irrigació del sòl i les espècies. En aquest món al·legòric, l’aigua “en la seua dolçor i transparència és el llenguatge místic de la saviesa de l’esperit”, i la palmera, la justícia, doncs “la justícia ha de ser simple, sense complexitat i sense cap presumpció”, i la palmera, “dirigint-se envers allò que està dret i elevat, s’alça per damunt de les coses terrestres. A la palmera li costa molt produir els seus fruits. De la mateixa manera, només després de molt d’exercici i cura en el treball, quan les paraules i els actes es creuen, la virtut produeix els seus fruits”.
Aquests fonaments, ni que siga de manera tangencial, han estat presents en la jardineria pràcticament fins a l’actualitat sota diverses formes i estils. Tot i que ha desaparegut un gran nombre d’obres d’altres períodes i que sovint les que han perdurat han arribat força desvirtuades, a causa de l’efímer de la majoria dels recursos que incorpora el jardí, de vegades encara ens podem trobar amb alguna grata sorpresa, fins i tot on menys ho esperem.
Antics horts de palmeres a Elx
En 1851, dos homes passegen, mentre xarren dels seus gustos artístics, per un camí vorejat de xiprers que condueix des de la casa pairal d’un d’ells a Penàguila (l’Alcoià) al jardí que han construït a les afores vorejant el barranc d’Aladrac. Després de deu anys de treball, el projecte ha arribat a la seua fi i ja en poden fruir del seu paradís en aquella finca rústica dita de Santos, propietat de Joaquín Rico i Soler, aristòcrata i terratinent, que va estudiar al Colegio de Nobles de València (actualment l’Institut Lluís Vives), fundat per Ignasi de Loiola, i després va cursar Dret. L’altre, Antonio Cabrera, és pintor -es conserven dos quadres al presbiteri de l’església del poble-, i ha inspirat el disseny amb els dibuixos que ha realitzat en els seus viatges dels jardins de Sevilla, Granada, Còrdova, La Granja, Aranjuez… No sols, però; ambdós coneixen el Jardí de Parcent i l’Horta de Julià de la capital valenciana i els tractats anglesos i francesos dedicats a aquest tema que tant els apassiona.
El Jardí de Santos. L’estany des de la pèrgola
Don Xotxim de Penàguila, que així li deien popularment a Joaquín Rico, ha esmerçat, des que tenia 25 anys, temps i diners per fer realitat aquest somni, propi d’un home culte que, a més, posseeix coneixements de botànica. Ha portat l’aigua de la Font de la Vila a través d’una canalització subterrània de dos quilòmetres, tant per regar com per omplir l’estany i que les fonts funcionen. Quan arriben davant de la portalada rematada per un arc de mig punt, junt al pavelló d’esbarjo, no poden evitar sentir-se satisfets del resultat. De fora estant, ja se sent la remor del gran doll que cau sobre la làmina d’aigua, produint un efecte tan refrescant, i es veu l’eix principal, al nivell superior, que cobert per un túnel de verdor condueix a l’hivernacle, passant per una petita pèrgola en la part central amb una escultura de la deessa Flora que s’obri a la bassa rectangular, a la terrassa inferior. Aquesta ocupa la zona central i articula a cada costat una sèrie de parterres geomètrics d’estil francès, amb bardisses de teix, boix i evònim, i enfront, un espai amb una gran gàbia d’ocells envoltat per arcades de xiprers. Completa l’escena, sempre present, el paisatge del Comtat, amb Benasau i la Serrella.
El Jardí de Santos. Penàguila
En un altre nivell més baix, s’articulen, quasi de manera simètrica, en un extrem el laberint, ara de teix i xiprer, amb un gran cedre al bell mig, i a l’altre, un bosquet amb nombrosos arbres, grans i frondosos, (teixos, llorers, castanyers d’Índies, roures, magnoliers…), al fons del qual apareix, com per encanteri, una petita gruta artificial amb accés a través d’un pont llevadís que salva un allargassat estanyol protegit per una barana de ferro que imita branques, tot seguint els models dels especialistes europeus de la centúria anterior.
El conjunt recull, doncs, seguint la tendència del moment, l’herència neoclàssica d’una banda, i de l’altra, la paisatgista en menor mesura. Els dos darrers components, el laberint i la gruta de rocalla, estan farcits d’evocacions fantàstiques i literàries. El primer prové d’una llarga tradició i s’erigeix com una de les realitzacions més representatives de la jardineria, un indret del qual es veuen els límits des de fora, però que sembla multiplicar-se quan s’hi penetra. La segona remet al misteri i a la comunicació amb el món subterrani, un ingredient obligat del renaixement italià que es va estendre ràpidament arreu d’Europa.
El laberint del Jardí de Santos
El Jardí de Santos va ser donat pels hereus a l’Ajuntament de Penàguila en 1987 i, tot i haver travessat per diversos avatars, actualment presenta un bon estat. Hi ha que denunciar, això sí, la manca del valencià en els rètols i els panells informatius, només en espanyol i, en alguns casos, en anglès, en un full a part. La darrera vegada que hem estat, ens han dit quan hem reclamat que els fullets que tenen sols en valencià se’ls havien acabat, i que les protestes venien més dels visitants castellanoparlants per no disposar d’aquesta publicació en el seu idioma, malgrat tindre tota la resta d’indicacions fixes. Cal exigir a l’Ajuntament de Penàguila que incloga ja la nostra llengua en els textos explicatius i les etiquetes.
La gruta del Jardí de Santos
D’un paradís extens, urbà, col·lectiu, originat a principis del segle XIV, a un altre recollit, muntanyenc, ara també públic. Cinc segles de distància separen aquells primers horts de palmeres d’Elx del Jardí de Santos, cinc segles en què, com abans, com després, ens hem esforçat per aconseguir a través de la natura domesticada ni que fóra un bri d’aquell verger primigeni.
