Fins ara, excepte casos minoritaris, ens havíem dotat d’uns mínims que garantien per baix una certa igualtat per a tota la ciutadania: educació pública i gratuïta, sanitat universal, assistència social… i una seguretat alimentària, que sembla que ja no són tan importants, perquè tant s’hi val el sacrifici d’una part de la població quan hi han en joc interessos més elevats. Com van a negar-se els nostres governants a complir les ordres dels qui els mantenen? Assevera Elias Canetti que “l’ordre és més antiga que el llenguatge, si no, un gos no podria entendre-la”. I més endavant, referint-se a la domesticació de l’ordre: “S’ha creat un estret vincle entre l’ordre i l’aliment que es dispensa. Aquest vincle apareix de manera molt clara en l’ensinistrament d’animals”. Tanmateix, l’ordre, quan s’imparteix a una gran quantitat de gent, adquireix un caràcter peculiar, doncs “el seu objectiu és convertir en massa la majoria i, en la mesura que ho aconsegueix, no desperta por”. Empra aleshores el poder consignes que ajuden a la constitució i el manteniment de la massa, ja que si ho assoleix, “a penes tindrà importància el que després n’exigesca realment. L’orador pot insultar i amenaçar a una aglomeració d’individus de la manera més terrible, aquests l’estimaran si així aconsegueix convertir-los en massa” (Massa i poder, 1960).
No ens hauria d’estranyar, per tant, l’ús de la tergiversació i l’engany per part d’altes instàncies dels nostres governs a fi de generar aquest sentiment de col·lectivitat culpable i atemorida. Saben que funciona i saben aplicar-ho. I posseeixen, a més, tots els mitjans necessaris per a dur-ho a terme. No defalliran, com si que ens ocorre a la resta contínuament. L’objectiu és clar, i la manera de transmetre’l, també. Ells, els qui reben les primeres ordres i estan encarregats d’executar-les són capaços de perpetrar accions horribles. Tot i això, sempre es consideren completament innocents i, quan algú els acusa, creuen que es comet una injustícia. Mai no es penedeixen, perquè no s’adonen del mal que causen, i si alguna vegada arriben a ser-ne conscients, ni que siga una mica, menteixen. En el fons, encara que hi hagen proves, no es reconeixen en allò que han provocat; només complien ordres.
Malauradament, afirma Montaigne que “si, com en el cas de la veritat, la mentida tinguera un rostre únic, estaríem en millor situació, perquè prendríem per cert el contrari del que diguera el mentider. Però el revés de la veritat té cent mil cares i un camp infinit” (Assaigs, 1580). Per això, per aquesta multitud de camins que els empara a l’hora de fugir, se senten tan segurs proferint tantes mentides, i fins i tot gosen pronunciar-les amb cinisme i solemnitat.
Malgrat aquesta actitud, mentides i mentiders també caducaran més prompte que tard. Inútils per als de dalt, una pesta per als altres, seran reemplaçats així que arribe el moment oportú. Tanmateix, hauríem de preguntar-nos si estem disposats a que els substituts siguen de nou titelles al servei del veritable poder sense rostre. Irresponsables que, a canvi de prebendes, es limiten a acatar ordres i executar-les.
