Ara, a més, s’ha afegit la crisi per acabar-ho d’adobar. Just en el moment en què es parlava de la importància de la cuina mediterrània, dels productes propis, dels excel·lents restaurants que sorgien, la brusca davallada del poder adquisitiu general ho ha fet trontollar, quan no caure. Un panorama magnífic per al negoci de l’hamburguesa, i semblants, que ha vist com s’ampliava l’edat dels seus consumidors amb la captació d’aquells que abans podien gastar més i buscaven més qualitat i una elaboració acurada.
Tanmateix, malgrat la situació de la restauració, encara es troben locals exquisits, i de preus desmesurats. Potser en la quantitat adequada respecte a la població que pot permetre-s’ho –és a dir, per als rics només-, després de la desfeta de la classe mitjana, que hi acudia de tant en tant. Un reajustament que, com en altres àmbits, ha trencat el miratge de progrés i benestar que ens havien venut –mai millor dit, atès el que estem pagant-. Una situació que mentre va durar, va aprofitar per adormir consciències, per desactivar reivindicacions.
Com que la colonització de l’estómac també s’havia consumat, ha estat realment fàcil, amb la manca de diners, el retorn al menjar ràpid i de baix nivell. La barreja social que durant uns anys solia donar-se en alguns restaurants ha desaparegut –per a satisfacció dels de dalt que no ho suportaven-, i han tornat a alçar-se de manera més clara i definitòria les barreres. Una, ja sens dubte, afecta el menjar: el que mengem i on mengem –i no parle dels qui pateixen per subsistir-. Abunden els programes i les seccions d’alta cuina en nombrosos mitjans de comunicació, però no són res més que una quimera, una ficció –que en realitat, d’això se n’ocupen, aquests mitjans-, per a bona part del públic. Veure i no tocar, veure i no tastar. Un luxe que, talment la resta de béns valuosos, exhibeixen tothora, i que mai no arribarem a gaudir per més que ens esforcem i treballem.
La polarització d’aquests negocis cap als extrems, cada vegada més accentuada, constitueix un reflex de la mateixa societat. Un camí marcat que ens estan obligant a seguir, sense alternatives. “Menjar uns llegums o menjar unes carns glorioses o uns peixos excepcionals és una eventualitat dietètica, però també és un problema de butxaca” (Joan Fuster, Sagitari, 1993). Quan les empreses de fast food amplien l’oferta de plats a un euro a fi d’adaptar-se als paupèrrims sous de la ciutadania, un menú que sobrepasse una certa quantitat va dirigit exclusivament a un grup minoritari, per això el tancament de molts establiments cars.
No només empobrits, sinó, a més, abocats sense remei a menjar fora de casa segons un patró aliè. Malgrat haver-lo incorporat totalment a la nostra vida quotidiana –igual que les sèries, les pel·lícules i un llarg etcètera-, no es tracta d’una elecció tan lliure com pareix. La creixent desigualtat econòmica augmenta la desigualtat gastronòmica. I, en tant que la cuina forma part essencial de la cultura -som el que mengem, com han apuntat autors diversos-, no cal dir el que això suposarà per a moltes persones sense cap possibilitat de fruir d’un dinar o un sopar diferent al que ofereixen aquests restaurants clònics escampats arreu del món.
