No són poques les veus que afirmen que ens trobem en un moment de canvis profunds que afectaran tots els àmbits de la nostra vida. Transformacions socials, econòmiques, científiques, tecnològiques, laborals, de mentalitat, que ens condueixen cap a un sistema encara per definir per als simples mortals, que només de tant en tant albirem fugaçment algun raig de llum que ens permet capir detalls ínfims enmig de l’espessa boira. Sens dubte, altres, també mortals, però amb la informació adient i el poder decisori real, posseeixen un esquema precís del que ens espera. La inestabilitat i la incertesa generals, amb tot el que comporten, indiquen de manera fefaent, que estem travessant una frontera difusa, làbil, i que desconeixem en part què n’hi ha més enllà. Tanmateix, no ens deixen retrocedir cap al territori que habitàvem, ja l’han cremat o estan a punt de fer-ho.
Avancem a bon pas, adaptant-nos a les noves vicissituds sense massa problemes –hem rebut l’educació adequada-, conscients del domini dels qui ens empenten -malgrat que ens enfurismem i cridem, per als poderosos semblem infants als quals els pares saben que tard o d’hora els passarà l’enrabiada-. Contínuament ens proporcionen eines –o joguines- amb què desfogar-nos i de les quals pensem amb ingenuïtat que ens donen un marge més gran de llibertat, quan en realitat constitueixen una forma refinada i perversa de control. Sabíem que espiaven impunement el que aboquem a la xarxa, les revelacions del cas Snowden no han fet res més que confirmar-ho amb pèls i senyals. Armes massa potents perquè escapen de les seues mans. Cal, això sí, mantenir una certa aparença de permissivitat, que ja els va bé per traure informació. I nosaltres, com sempre, no hem après a prescindir-ne, han aconseguit que ens sentim nus i desemparats quan no les emprem, malgrat que admetem que les utilitzen en benefici propi, per als seus interessos.
A més, la velocitat a la qual evolucionen els aparells i les aplicacions, i la ingent quantitat de missatges que arriben sense parar, un doll inabastable, provoquen que hàgem d’invertir una enorme quantitat de temps, sols per estar al corrent, que li hem de sostraure a la reflexió assossegada i de llarg recorregut. La immediatesa dels esdeveniments, de les respostes, impedeix massa sovint que ens centrem en allò fonamental, i que siguem capaços de bastir propostes alternatives que servisquen no només per fer front als atacs diaris, sinó per dibuixar un futur més favorable que el que ens estan preparant.
Aquest ritme tan frenètic destrueix, en la seua acceleració constant, el que es queda darrere. Si girem la vista, veiem que la ruïna s’estén a mesura que ens apropem a un món inhòspit. Cada dia més, observem que tot el que a penes fa uns anys era innovador, ara ja és obsolet, ja no val; pures relíquies que no volen ni els col·leccionistes, no són tan velles. Això quant a la tecnologia, perquè si atenem aspectes bàsics de la vida quotidiana, el que creiem consolidat, permanent, fins i tot que milloraria de mica en mica –embriagats per la idea de progrés imparable que ho envaïa tot-, el panorama que podem contemplar a les nostres esquenes, i el que intuïm que s’obri així que traspassem els espais limítrofs pels quals deambulem, resulta desolador.
Escriu el professor d’Estètica Franco Rella, referint-se a les dificultats de creuar els confins coneguts i començar a l’altre costat, especialment si la decisió ve d’altri: “Allò que inicia és terrible… perquè l’inici sempre és el desplegament d’allò possible, el joc obert de les possibilitats que trenquen els hàbits, almenys les que no sabem transmetre a allò nou, en un trànsit entre el que ha estat i el que encara ha de venir, en què només podem pensar en unes fronteres que no es transformen en terribles màquines penitenciàries. Fronteres que no siguen únicament moments d’exclusió i de distinció, sinó també instants de mescla: vies obertes al descobriment i a l’aventura” (
Metamorfosis, 1984). Tanmateix, tot indica que les elits que ens han a forçat a aquest èxode, que no implica necessàriament cap desplaçament –sí per a alguns, malauradament, però tots no podem fugir i, a més, el món s’ha uniformat en aquest sentit: pertany a les mateixes elits-, han optat clarament per instaurar unes fronteres en què predomine la condemna i el càstig a fi que acceptem la desigualtat i el lloc que pertoca a cadascú una vegada s’encete la nova era en què res no s’ha deixat a l’atzar.
