Tenim tendència a la festa, els valencians, i no és cap tòpic. I a l’excès, i tampoc no n’és cap, de tòpic. Si no ho eres, de fester, o no pots participar-hi, hauràs de suportar-ho com una maledicció, perquè quan es posa en marxa, la festa ho envaeix tot, bé siga amb l’ocupació de qualsevol espai urbà, bé siga amb el soroll, o amb les dues coses. Qui vol lliurar-se’n ha de fugir. Sembla que no s’entenga sense la inclusió obligatòria de tothom. Cal afegir-ne, a més, l’extens cicle festiu de moltes localitats i les diferents formes que adopta, des dels bous al carrer a les falles i als moros i cristians. Un ampli ventall que presenta com a denominador comú els aspectes que indicàvem adés i un altre fonamental: l’exhibició i l’ostentació que individualment i col·lectiva es duu a terme davant de la resta de veïns, dels altres barris i dels altres pobles. Que en bona mesura, d’això es tracta, no només de diversió. Per aquest motiu, rep tanta importància encara avui tot el que estiga vinculat al dia de la festa major amb els passacarrers, ofrenes, processons i focs artificials en honor al sant o la marededéu corresponent sota l’aparença de la devoció.
Els governants han sabut traure profit d’aquesta idiosincràsia, tot fomentant-la, una vegada domesticada i despullada de qualsevol caràcter reivindicatiu, almenys mentre hi han hagut recursos. No els ha resultat difícil traslladar aquest deler per la festa als grans esdeveniments, que han aconseguit enlluernar amb habilitat un important sector de la societat valenciana durant massa anys com si en constituïren el reflex fidel de la situació social i econòmica del país. Uns ciutadans convençuts que, malgrat comptar solament en qualitat d’espectadors, prompte en gaudirien com a membres de ple dret, igual que ocorre en les penyes, colles i comissions. Un engany que ha desactivat l’esperit crític d’aquest nombrós grup de persones a canvi de contemplar de lluny una festa quasi contínua, fastuosa, a imatge de la que viuen el milionaris. Érem els millors, l’enveja del món. Donava el mateix que fóra fals, ho simulàvem de manera perfecta i ho passàvem bé –uns quants ho passaven bé, millor dit-, encara que es balafiaren els diners públics i ens endeutàrem fins a nivells inimaginables.
Idèntic caire mostren les celebracions institucionals del Nou d’Octubre. Poc o res no importa el que es commemora. Pura façana sense cap fonament. Patriotisme subsidiari i folklòric que no va més enllà de la màscara i la disfressa que toca posar-se per eixir a la processó. Demà hauran oblidat les paraules grandiloqüents i les fingides mirades emocionades cap als símbols que enarboren per tornar a romandre al servei de Madrid, no siga cosa que perden el favor i l’ofici per defensar els interessos valencians. Una pantomima en què cadascú dels participants representa el paper que li correspon en clau de política espanyola, i que paradoxalment els torna invisibles, irrellevants, en el panorama estatal. La manca d’identitat, de propostes que els diferencien de les plantejades pels càrrecs de la resta de l’Estat, llevat de bascos i catalans, els deixa sense la puixança de la qual es vanten ací.
Una evidència que ve de temps enrere, i que portava Joan F. Mira a afirmar en una entrevista concedida en 2005 que “no existeixen els polítics, perquè no existim nosaltres”, un país “sense forces, partits i joc polític que el definisquen no és un país, i per tant, no és reconegut fora com a tal. Així, mai no serem dignes de res…” Només cal repassar la major part d’actes oficials programats al llarg del País Valencià en aquesta jornada. Buits de contingut, podrien confondre’s amb la festivitat patronal de qualsevol poble si, en comptes de l’ensenya que porten, passejaren i acompanyaren mudats i ben orgullosos la imatge del sant pels carrers fins a l’església. Després, mascletà i paella, alguna desfilada i, per acabar, castell. Molt de soroll i poques nous.
