El sofriment o el no-res

A principis d’octubre, en una intervenció pública a Andalusia, Cospedal sentenciava tot referint-se a les polítiques contràries a les aplicades pel PP: “Cuando hay que elegir entre el sufrimiento y la nada, los cobardes eligen la nada”. Emprava el concepte del no-res seguint Rajoy quan un any abans, en el discurs pronunciat a Barcelona en un acte de la Unión Intermunicipal Popular, al·ludia a les demandes sobiranistes de la majoria de catalans i dels seus governants amb una pregunta retòrica: “¿Alguien puede decir, sin engañar a los demàs, que la huida hacia la nada lleva a alguna parte?” Una i l’altre intentaven manifestar d’una manera barroera que les opcions que defensen són les bones, les viables, en tant que allunyades dell no-res al qual condueixen les propostes oposades a les seues.

Ara bé, si ho tenen tan clar, haurien d’explicar en què consisteix per a ells el no-res. Podrien aconseguir que moltes persones que segons els dirigents del PP ara anhelen aquest no-res obriren els ulls a la saviesa, rectificaren i escolliren el camí correcte. Si han trobat la resposta a un dels grans problemes filosòfics des de l’Antiguitat fins a l’actualitat, cal que la compartisquen amb la ciutadania. Perquè a causa de la foscor en què estem sumits, només podem fer conjectures segurament inexactes sobre el que volen dir, i perseverar en l’error.

Potser continuen la tradició cristiana, el pensament de la qual parteix del no-res -Déu va crear el món ex nihilo, del no-res-, a diferència de la grega que formula una filosofia del ser, i ens volen previndre del retrocès a la buidor del moment abans de la creació que provocarien unes polítiques diferents a les seues. Potser vinculen aquesta idea amb la desaparició, amb la mort. “Oh encant d’un no-res follament empolainat!”, diu Baudelaire d’un esquelet en un poema de Les flors del mal. Potser, al capdavall, l’utilitzen de forma més prosaica amb el significat que li dóna el diccionari: “cosa nul·la”, a fi de contraposar-lo a una cosa vàlida, plena de sentit respecte a la veritat, a la seua veritat, de la qual l’altra està privada. Potser. No ho sabem, però, solament especulem.

Topem en aquest últim cas –permeteu-me que el prenga com a encertat, tot i que els altres s’hi puguen trobar subjacents- amb una formulació que implica que els adversaris polítics del PP viuen en la falsedat i que la doctrina neoliberal és l’única veritable. Complir-ne els preceptes esdevé imprescindible per veure la llum i assolir un futur més propici. Tanmateix, com en l’Església, això exigeix una professió de fe. La contumàcia en l’equivocació desprès d’haver estat alertats porta inexorablement la condemna a l’infern del no-res. L’amenaça, que tan bé ha funcionat en les religions amb pretensions d’universalitat, sempre ha buscat crear adeptes submissos, un ramat obedient. Amb tot, una vegada acceptat el credo, queda iniciar la senda de la salvació i redimir els pecats comesos de paraula, obra o omissió mitjançant la penitència. Amb valentia, demanen. Un sacrifici en benefici del tot. El patiment dels qui consideren de valor inferior per tal de millorar el que posseeix un valor superior i a favor de la jerarquia correcta.

El sofriment o el no-res, heus ací el dilema. Encara que no hàgem arribat a esbrinar amb certesa a què es refereixen quan parlen del no-res, sí que hem entès a la perfecció la primera proposició de l’argument. Malauradament, no cal cercar-ne les acepcions, moltes persones ja experimenten cada dia el dolor físic i moral que els han imposat. Tornant a Baudelaire: “La maldat no és mai excusable, però hi ha un cert mèrit en el fet de saber que un hom és un malvat; i el més irreparable de tots els vicis és fer el mal per neciesa” (Petits poemes en prosa, 1869). Que no sàpiguen o no vulguen saber on duu la major part de la població aquest sofriment resulta reprovable; que ho sàpiguen mostra un cinisme insuportable.