La realitat, complexa, plena de matisos, s’esmuny entre les escletxes d’aquesta mena de titulars com l’arena entre els dits. Ansiosos per copsar-ho tot, a penes si aconseguim fer-nos amb unes quantes engrunes que ens empassem amb golafreria per matar la gana. Unes deixalles que no aporten l’energia i els complements que requereix la ment per posar en marxa reflexions profundes i de llarg abast que donen peu a propostes alternatives i viables amb les quals poder enfrontar-se a les que altres han dissenyat i en la teranyina de les quals estem enganxats.
Ja els va bé, als qui ara ens dirigeixen des de les esferes polítiques i econòmiques –i per això ho afavoreixen- aquesta fragmentació de la informació, un reflex de l’esmicolament del pensament, i que, com un joc d’espills, palesa la fragmentació del món en què vivim. Així, trencada l’opció de concebre-la d’una manera unitària, la realitat esdevé més fàcil de manipular tot intervenint a plaer sobre cada part per separat, com si no tinguera relació amb la resta, com si el problema no fóra de conjunt. Mentre les pretensions globals –ara sí- del poder porten el camí correcte, van acomplint-se, a nosaltres, els arbres, els fragments, no ens deixen veure el bosc, la totalitat.
Pensàvem –ens han fet creure durant el temps que els ha interessat- que havíem edificat unes bases sòlides i estables, ben arrelades, tot i algunes advertències –no massa- sobre els importants canvis que podien produir-se i les pèrdues socials i personals que implicarien. Tanmateix, romaníem confiats. Macbeth se sentia segur –malgrat els remordiments i indecisions pels seus crims, a diferència nostra, que no n’hem comès cap -, després que una de les profecies li anunciara que seguiria invicte si el gran bosc de Birnam no marxava contra ell, perquè presumia que això mai no succeiria: “¿qui pot fer lleva en la forest i manar els arbres que desaferren la seua rel clavada en terra?” Els adversaris, però, aprofitarien el bosc per camuflar-se amb branques i fullatge i atacar aprofitant la manca de prevenció. Quan el missatger avisa Macbeth que el bosc es mou, el moment de reaccionar ja s’ha quedat enrere: “si això que afirma és cert, no hi ha fugida possible ni demora…”
Amb tot, encara podem desenmascarar els qui amb enganys intenten convèncer-nos que no existeix escapatòria rodejant-nos amb les seues disfresses quan de fet el bosc –les estructures i les institucions democràtiques- no s’ha mogut. Són els soldats que serveixen aquests poders semiocults –insaciables- que s’han avançat. Necessitem, doncs, visions generals, integradores, que siguen capaces d’aturar –emprant plenament els instruments de la democràcia- aquestes ràtzies que donen la sensació que tot s’ha desplaçat, ens ha caigut damunt, i ens ha anul·lat, quan de fet no ha estat així, encara. Necessitem, doncs, idees innovadores amb què contrarestar aquests colps i bastir polítiques favorables a la majoria. I les necessitem amb urgència.
