Apartar-se de la via marcada, exterioritzar les particularitats, sempre ha preocupat el poder opressor que hi ha trobat un component subversiu, si més no, que combatre. La societat actual, en general, defuig els uniformes en sentit estricte –fins i tot aquells que en porten en col·legis privats, l’exèrcit i algunes empreses o institucions se’n desfan així que finalitza el seu horari laboral o surten dels seus espais de treball-, i dóna la sensació que permet que cadascú es manifeste com li plaga. Amb tot, a moltes persones no se’ls escapa, malgrat que ho dissimulen bé –ni que siga per mantindre una certa animositat-, que les opcions a triar en qualsevol àmbit vénen imposades, encara que apel·len a la tan sofrida llibertat d’elecció.
Creiem que decidim bona part dels aspectes i detalls quotidians de la nostra existència, fins i tot el nostre destí –paraules majors-, quan en realitat no podem ni arribar a concebre res que no estiga inclòs dintre dels marges, ben estrets, d’un sistema sobre el qual no tenim cap potestat. Sols cal parar compte al que ocorre jornada a jornada al nostre voltant per localitzar exemples de tota mena. La diversitat externa de la qual fem gala no deixa de ser una façana -consumim allò que interessa i quan interessa- que amaga la uniformització interna. Els mecanismes tecnológico-socials que emprem ens obliguen a transitar per canals que condicionen, cada vegada de manera més subtil, els continguts i, el que és pitjor, la forma de pensar. La famosa frase de Marshall McLuhan dels anys seixanta, “el mitjà és el missatge”, pren de nou actualitat –si és que mai l’havia perduda- en vista de la creixent importància dels primers en detriment dels segons.
Donna Haraway, professora d’Història de la Consciència a la Universitat de Califòrnia, afirmava en 1991 –fa una eternitat, atenent els avenços haguts des d’aleshores-, a propòsit de la sociobiologia, un concepte aparegut en 1975, “que la biologia ha cessat d’existir i que l’organisme ha estat reemplaçat pels sistemes cibernètics”. I, més endavant: “Després de la II Guerra Mundial, l’expansiu desenvolupament de les indústries electròniques i de la tecnologia de les comunicacions es relacionava amb freqüència amb estratègies de planificació social i militar… L’ordinador, una màquina de comunicacions, va produir i va simbolitzar noves estratègies de control”. Quan l’autora es pregunta per la finalitat, la resposta no deixa cap dubte: “L’obtenció de beneficis en circumstàncies econòmiques i polítiques enormement complexes… El manteniment i la maximització dels beneficis en el capitalisme en crisi posterior a la guerra” (Ciencia, cyborgs y mujeres. La reinvención de la naturaleza, 1991).
Al mateix temps que als infants de les acaballes del franquisme ens obligaven a alinear-nos cada dia al pati de l’escola per cantar braç en alt, començaven a consolidar-se noves formes d’homogeneïtzació del pensament que res no tenien a veure amb aquelles tan grolleres. Formes sofisticades –aconsegueixen que no les vinculem als seus veritables objectius- i de gran efectivitat. En aquell moment, existien alternatives; ara, no, i potser hem fet tard. No podem canviar res amb tecnologies que, com ja vaticinava McLuhan –mort en 1980-, s’han convertit en una extensió del nostre cos i de la nostra ment, però que nosaltres no controlem i que, més bé, serveixen per al contrari. Malauradament, el dia a dia li dóna la raó. Poc importa el que hi diguem, el realment fonamental és que tothom les incorpore a la seua vida i que en faça un ús contínuat –jo, el primer, fora no hi ha res més, o no albirem res més-. El nou uniforme.
