Si McLuhan en els anys seixanta, tot parlant d’una nova època electrònica en què començaven a proliferar els mitjans de comunicació de masses –encara en una etapa ben primerenca comparats amb els d’avui-, ja pensava que aquests eren una extensió del nostre cos i de la nostra ment, segur que no li haguera estranyat gens la intensa relació que actualment hi tenim, i que s’accentua cada dia més. En aquell moment, mitjans com la televisió, la propaganda i la ràdio es consoliden de manera definitiva a fi d’administrar l’opinió pública. I en tant que ho fan com a prolongacions corporals de cadascú dels ciutadans, com a implants, prenen importància per ells mateixos i no pels continguts, pels missatges, que transmeten. Amb el temps, aquesta mena de pròtesis, que no substitueixen cap òrgan, sinó que incrementen les funcions d’alguns, han arribat a resultar-nos totalment imprescindibles. Totes. Cada novetat s’ha afegit a les anteriors.
Igual que la resta, la televisió i els canals instaurats s’han convertit, en funció de diferents factors segons el cas, en part íntima de cada persona independentment de l’ús que en faça. Com ocorre amb determinats músculs, que emprem poc o gens, però que no poden extirpar-nos sense que això no ens afecte físicament i psíquica. Així, quan els governants o els propietaris ens n’amputen algun podria semblar que van en contra de la lògica interna d’un sistema que ens penetra fins al moll de l’os, i al qual ells, que en són guardians, han de preservar. Més encara si tenim en compte que la ideologia que promou el sistema, orientada a la repressió col·lectiva i a satisfer necessitats privades, dissociades de l’organització de la convivència, a despolititzar, per tant, s’inocula mitjançant aquests implants –en un nombre que continua creixent- que no tenen cap altra finalitat que el manteniment dels propis mitjans i la perpetuació del model neoliberal que els sustenta. Una ideologia inoculada per tots els implants, sense excepció. El valor de públic és purament nominal. Per aquest motiu, darrere d’una amputació, ha d’haver-hi una raó poderosa.
Les tecnologies tal com estan concebudes, tal com les posa al nostre abast el sistema, no afavoreixen els ciutadans, sinó el poder preponderant, tot i que es presenten sota l’atractiva disfressa de l’autonomia comunicativa. Escriu el filòsof Jürgen Habermas, també en el llunyà 1968 –almenys en aquests temes-, que en el capitalisme tardà “el domini manifest d’un Estat autoritari es veu reemplaçat per les coaccions manipuladores d’una administració tecnico-operativa… Les societats industrials avançades pareixen aproximar-se a un tipus de control del comportament dirigit més bé per estímuls externs que per normes. La reacció indirecta per estímuls condicionats ha augmentat sobretot en els àmbits de l’aparent llibertat subjectiva (comportament electoral, consum i temps lliure)” (Ciència i tècnica com a ‘ideologia’, 1968). Agullonades als membres implantats que arriben immediatament i directa a les capes més profundes del cervell i creen una forta dependència tant de l’implant com dels estímuls en si.
Ens suposa una gran inquietud passar unes poques hores sense mòbil, o sense connexió a internet, o uns dies sense tele, així que només de pensar que en podem perdre algun, de mitjà, ja ens entren esgarrifances. Que allò que hi aboquem o veiem tinga una aparença banal o excelsa al capdavall a penes si compta, el principal és l’existència del mitjà i dels seus canals. Per això, des del punt de vista del poder econòmic o polític, només és comprensible la decisió definitiva de tallar un membre, fins i tot amb danys interns i una hemorràgia greu, si s’està pensant en substituir-lo per una altre més agressiu, més contundent, més eficaç, de cara als objectius esmentats. Prompte, malauradament, l’acceptarem –no cal tampoc que siga de forma voluntària-, i ens farà oblidar l’anterior.
Amb tot, jo també vaig manifestar-me en contra del tancament de RTVV, perquè, com que no hem estat capaços d’advertir a temps el parany en què anàvem a caure, de reacionar en conseqúència, de bastir camins diferents, i, almenys per ara, no s’ataülla cap alternativa a l’horitzó, ans al contrari, un pobre i desolador panorama s’estèn fins on la vista arriba, els mitjans de comunicació públics haurien de jugar un paper clau si aconseguim que el poder polític i econòmic en traga les urpes. Els meus dubtes, però, vénen sobretot de la nostra escassa habilitat per maniobrar.
M’agradaria estar equivocat; tanmateix, els fets evidencien que disposant de més mitjans i més tecnologia que mai, no tenim força per aturar cap reforma substancial. Malgrat això, crec que és convenient citar de nou Donna Haraway, professora d’Història de la Consciència a la Universitat de Califòrnia i activista del moviment feminista, quan insisteix en la necessitat de recodificar la comunicació per subvertir el comandament i el control, de tornar a somiar tecnologies proclius a altres formes de parentesc i connexió. Cal que lluitem per crear llenguatges, imatges i mètodes conceptuals que puguen intervenir en la construcció d’un discurs que a diferència de l’actualment imperant siga menys mercantilista, menys sensacionalista, menys violent, menys masclista, més culte, més just, més equànime i més favorable a la majoria de la ciutadania.
