De porc, brut i barroer, va ser qualificat David Fernàndez, diputat de la CUP, en la tertúlia de 13TV, la cadena de la Conferència Episcopal Espanyola, per haver-li mostrat una sandàlia a Rodrigo Rato durant la seua compareixença al Parlament de Catalunya. De blasfem, vulgar i indecent, va ser titllat Michelangelo Merisi de Caravaggio pels adalils de la moral i les bones costums quan en 1605 va pintar en un parell de llenços de tema religiós uns peus sutzes.
Els carmelites descalços –quina ironia- li van encarregar La mort de la Verge per a una capella de l’església de Santa Maria della Scala de Roma, al Trastevere, però quan van veure el quadre acabat van rebutjar-lo al·legant falta de decòrum. Mostra una mort vulgar, real i dura; la mort d’una dona qualsevol en una humil habitació, amb el ventre i els turmells inflats, i els peus descalços. La Verge de Loreto, més coneguda com La Verge dels pelegrins, sí que va ocupar l’altar al qual anava destinat, a l’església també romana de Sant Agustí, on encara s’hi troba, però no es va lliurar dels comentaris despectius i de l’escàndol a causa dels peus nus, ronyosos i lletjos, d’un pelegrí agenollat, que apareixen en primer terme.
Caravaggio va introduir personatges del carrer i ambients populars en les composicions de temàtica sacra, tot conferint-los unes qualitats òptiques i tàctils que els dotaven d’una enorme versemblança. La realitat, la dura realitat quotidiana, prenia un lloc preponderant, visible –la mirada no podia defugir el seu magnetisme-, on fins el moment la idealització i l’exaltació havien imperat. Les misèries terrenals no eren dignes de penetrar els espais immaculats, inaccessibles, grandiosos, en què dominava la gracilitat i la bellesa, de l’art religiós. La dignitas que havia de posseir-ne, tal com havia disposat el Concili de Trento en 1536, no devia pertorbar l’ànim dels espectadors, ans al contrari, havia d’elevar el cor senzill del poble amb imatges “adequades”, no inquietants, que exaltaren l’Església triomfant.
David Fernàndez, el passat 11 de novembre al Parlament de Catalunya
El gest simbòlic de David Fernàndez fica la realitat, un tros de realitat –abans i ara considerada massa sovint com indecorosa pels qui en són allunyats i la temen-, en un àmbit en què les formalitats constitueixen una barrera destinada a mantindre-la oculta, apartada, com si no existira. Unes institucions que, malgrat representar la voluntat popular –com ens recorden tantes vegades-, alguns prenen com a temples des dels quals s’erigeixen en summes sacerdots que, revestits dels seus hàbits i les seues cerimònies, amb orgull i supèrbia, mitjançant una retòrica buida, intenten convèncer els ciutadans que ells i les polítiques que duen a terme són imprescindibles. O ells o l’infern. O el no-res del qual en parlàvem fa unes setmanes.
És pitjor encara, però, quan en una compareixença davant d’una comissió parlamentària destinada a esbrinar la nefasta gestió de les caixes d’estalvi que ha deixat pel camí milers d’estafats i desnonats –que també hi estaven representats, tot i que no els hagen fet cas-, milers de famílies en la pobresa, un d’aquests summes sacerdots –sembla que el càrrec és vitalici- menysprea tota la ciutadania, no sols el diputat que li pregunta, eludint de respondre. Tanmateix, una bona part dels mitjans de comunicació han acusat David Fernàndez de radicalitat per ensenyar la sandàlia gastada i bruta, i han evitat entrar en el veritablement important: la manca de respecte i tarannà demòcràtic, la incapacitat per assumir responsabilitats, l’insult a la majoria, que el silenci i l’actitud de Rodrigo Rato evidencien, des d’una façana que ell i els seus defensors creuen impol·luta només pel fet de vestir i mostrar-se d’una manera decent i distingida, quan en som molts els qui la veiem tacada, vulgar i rebutjable.
Rodrigo Rato, expresident de Bankia
No és la sandàlia de David Fernàndez, com tampoc no ho eren els peus que pintava Caravaggio, allò que ofèn la vista i la dignitat del quadre parlamentari que hem pogut veure, sinó un personatge amb tern i corbata que sol parlar-nos i mirar-nos amb sornegueria per damunt de les ulleres.
