La sanació del cos i la cura de l’ànima han estat invariablement formes de dominació vinculades al sistema imperant en cada moment. Les jerarquies polítiques i religioses les han emprades en benefici propi, dotant-les d’una aura de misteri i sacralitat amb què han intentat mantenir-ne l’autoritat. La paraula que prové dels coneixedors d’aquests secrets té, per ella mateixa, capacitat terapèutica. Ens penetra, doncs hi confiem, i ens guareix dels mals espirituals i, en bona mesura, també dels mals físics.
En 1641, Rembrandt va pintar un quadre de grans proporcions: El predicador mennonita Cornelius Anslo i una dona, en què el primer sembla parlar a la segona per tal de consolar-la. Sobre un fons obscur, a penes il·luminat per la flama tènue d’un ciri –que també deixa ben a la vista la Biblia, la font de la qual emana la seua potestat-, la figura de l’home, centrada i frontal, una mica inclinada endavant, i amb una mà estesa, s’imposa amb la mirada i amb el gest no sols a la dona que l’escolta atentament amb les mans recollides damunt de la faldilla, sinó també als espectadors. Només hi ha una oient, però dóna la sensació que podria dirigir-se a un grup amb un resultat similar. Perquè, com bé assenyalen els historiadors Rosenberg i Slive, “Rembrandt pareix haver pintat el tipus de retrat parlant que tant impressionava els seus contemporanis: a més d’assolir-ne el paregut, ha suggerit el poder dels mots d’Anslo. Evidentement, ha aconseguit just el que Vondel, el més important poeta holandès del segle XVII, aconsellava al pintor: Oh, Rembrandt, pinta la veu de Cornelius,/ la part visible a penes importa,/ la invisible sols podem conèixer-la per l’oïda,/ qui vulga veure Anslo, ha d’escoltar-lo”.
La mera presència, nua i austera, d’un orador amb prestigi en alguna de les matèries esmentades ja és suficient per produir els efectes desitjats en l’auditori. Més encara quan l’acte ve promogut des d’un altre àmbit de poder, com el financer. I en aquestes bases es fonamenten els darrers anuncis publicitaris d’un conegut banc. Realitzats en blanc i negre, amb una il·luminació sòbria que crea l’ambient adequat –intimista, tot i que amb cert grau de tenebrisme-, sobre un escenari despullat, hi destaca en cadascun, dret, davant d’un faristol, un conferenciant que, amb posat seriós i convincent, s’adreça a un públic que l’escolta atentament. Es tracta d’una sèrie que han anomenat Conferències sobre el futur en què quatre investigadors en biomedicina exposen els avanços que estan incrementant l’esperança de vida. Així que acaben, els assistents, aplaudeixen, sense excessos, com la situació actual demana. Tanmateix, l’associació de la recerca científica destinada a l’allargament de l’existència humana i les finances només té un objectiu, com hi queda palès: el negoci. Un lucratiu negoci. Les millores que ofereix la ciència només beneficiaran aquelles persones que puguen pagar-les.
Salut i diners, un binomi que a partir d’aquest moment serà inseparable. A poc a poc quedarà darrere lèpoca en què la sanitat pública, universal i gratuïta atenia tots els ciutadans per igual, i bancs i asseguradores ens suggereixen que reflexionem sobre les prestacions sanitàries que brinden els seus productes si volem gaudir d’un esdevenidor llarg i saludable. Ara bé, amb els sous a la baixa, quan cada dia costa més arribar a final de mes, ¿com pretenen aquestes entitats que contractem el seus fons de pensions encara que sapiem amb certesa que no disposarem de l’assistència avançada i de qualitat quan la malaltia se n’apodere? ¿Amb quins recursos? ¿O ja han calculat el percentatge de població amb què obtindran beneficis i només a aquest s’hi dirigeixen? Segur, de la resta que se n’ocupe la beneficència.
Quin sarcasme –i no és l’unic cas-, que en un mitjà tan majoritari com la televisió, un banc anuncie els seus plans personalitzats de futur mijançant una publicitat d’aparença extremadament rigorosa, tant per l’execució com pels investigadors que hi participen, en què es parla de la longevitat i de la qualitat de vida que gaudirem els pròxims anys, quan la realitat per a molts consistirà simplement a intentar sobreviure en condicions no massa favorables.
