Lleons ferotges

Al llistat de bèsties relacionades amb comportaments humans que apareixen en emblemes i al·legories al qual em referia la setmana passada, encara calia afegir-ne una de ben important: el lleó. Imponent i temut en la naturalesa, hom l’ha associat a la capacitat de destrucció i, en general, al domini i a la fortalesa, raons més que suficients perquè -al contrari dels animals dels quals parlava en l’article anterior, emprats com a qualificatius de caràcter despectiu- siga un símbol preuat per a molts dels qui ostenten el poder polític i econòmic. No en va ha sovintejat en blasons nobiliaris i imperials. Alciato (1531), en l’emblema Furor i ràbia, personificades en la figura del temible rei Agamèmnon a punt de començar la lluita, dibuixa un cap de lleó a l’escut que duu, “perquè és una fera que, a qui mira, espanta”. Un senyal exterior que prínceps i capitans mostraven per infondre terror en els adversaris. Amb tot, però, al segle XIV, en alguns textos, representava els vicis de la supèrbia i la ira.

Abans, en el Llibre de les bèsties, Ramon Llull conta com, a causa de la gran por que li professaven, la resta d’animals que també menjaven carn, i malgrat els que menjaven herba, “consentiren a l’elecció, e volgueren que el Lleó fos rei… lo qual Lleó donà llicència a totes les bèsties que vivien de carn, que menjassen e visquessen de les bèsties que mengen herba”. Llull inclou, en aquesta sàtira de la vida política i social, de les ambicions i enveges, de la seua època, una sèrie d’exemples –provinents la majoria d’altres obres medievals força divulgades- que posa en boca de diversos personatges. En una de les faules, Na Renard, la rabosa, relata que en una terra va esdevenir-se que totes les bèsties van acordar que cada dia tirarien a sort quina es lliuraria al lleó a fi que no les molestara a totes quan caçava. El jorn que li va tocar a la llebre, aquesta arribà tard, per la por que sentia, i va excusar-se dient-li que a prop hi havia un altre lleó que assegurava que era el rei i que havia provat de prendre-la. El lleó, enfurit, va voler que li ensenyara on era. La llebre va conduir-lo a una bassa i, una vegada allí, es va abocar a l’aigua i va demanar-li que hi mirara. Així que es va veure reflectit, va saltar-hi per combatre l’altre lleó i va morir ofegat.

El monarca es destrueix en el moment en què fita el seu reflex –ombra, diu Llull, un doble espectral-, com si contemplar-se des de fora, quan mai no s’hi havia parat, quan mai no s’hi havia fixat, quan mai no ho havia fet, en fóra prou per conèixer la seua veritable natura: un ferotge enemic al qual vèncer. Potser per aquest motiu, existien antigues supersticions que consideraven auguris de mort les superfícies reflectants. Perquè, com afirma Joan Garí, “l’espill desconcerta. El seu reflex, lluny de clarificar, embolica. Representa alhora una cosa i la contrària… És vicari de la divinitat però també del diable en persona. Ara encunya la moneda de la veritat i ara el pagaré de la falsia… Davant un mirall sempre es veuen més coses de les que hi apareixen” (Un cristall habitat, 1999).

En la mitologia clàssica, Narcís s’emmiralla en un estany i s’enamora de la seua pròpia imatge, i, no podent apartar-ne els ulls, llangueix d’inanició. En la narració lul·liana en canvi, el lleó no hi troba res desitjable i l’ataca, l’ombra, amb resultat semblant. La vanitat, d’una banda, la còlera, per l’altra, les dues cares de la moneda de qui no es reconeix a si mateix com el que realment és. En aquest sentit, apunta Enric Sòria, en el pròleg del llibre de Garí, que els espills ens diuen perquè els mirem, i que el tema de la interrogació que els hi fem no pot ser altre que la consciència. Així, bo seria que, igual que la llebre, portem els lleons que ens governen i ens sotmeten davant d’un espill que els revele el seu autèntic rostre. Enlluernats com estan amb la seua pròpia fisonomia, encara no copsen el monstre salvatge i cruel que els habita.