La imatge d’uns llavis cosits difícilment deixa indiferent ningú. La seua contundència visual i simbòlica galteja immediatament qui la contempla. No calen les paraules, paradoxalment, davant d’aquest signe de la coacció, de la manca de llibertat d’expressió, de la submissió forçada. Per això, alguns artistes, com Manuel Boix, l’han emprat en aquest sentit en alguns dels seus treballs. Així, en Sant Bru (1972-73), el pintor de l’Alcúdia executa una obra en què –apunta Josep Palàcios- el personatge, “estampa per antonomàsia del silenci, és multiplicadament silenciat, no pas per la pròpia decisió, sinó per una imposició: per la força objectiva del Poder, de l’Opressió, exercida en onades incessants, cada cop més grans. L’eloqüència de la figura, amb la seua boca cosida, darrera la qual cal imaginar la sort de tots els silenciats del món, homes o pobles, a mans d’aquells qui es beneficien del seu mutisme, ens retorna a la faceta combativa, utilitària, de Boix…” L’innocent gest d’obrir la boca conté una velada amenaça, diu Elias Canetti; més encara, si va acompanyat del riure i deixa les dents al descobert. L’expressió mut i a la gàbia!, adreçada a algú per obligar-lo a callar, també evidència aquesta relació entre la repressió de la veu pròpia i l’empresonament que, per dissort, tantes vegades al llarg de la història s’ha donat i es segueix donant avui a molts països per voluntat dels qui ostenten el poder. D’aquesta mentalitat totalitària, doncs, provenen els reiterats intents de limitar el dret fonamental de parlar lliurement, de manifestar-se i cridar; intents que es donen fins i tot en les democràcies que han assolit un elevat nivell de llibertat per part de governants que, tanmateix, el consideren excessiu.
Manuel Boix, “Sant Bru”, serigrafia, 1972-73
Amb tot, res no perdura en les nostres societats mediàtiques en què la imatge substitueix l’esdeveniment, i -segons Jean Braudillard- “el consum de la imatge esgota l’esdeveniment per delegació. Aquesta visibilitat de la substitució és l’estratègia mateixa de la informació, és a dir, en realitat, la cerca de l’absència de la informació per tots els mitjans” (La violència del món, 2003). Una estratègia que veiem tots els dies i que compleix amb escreix la seua finalitat. La letargia generalitzada continua mentre fets terribles succeeixen de manera quotidiana arreu i, pitjor encara, al nostre costat a causa de la hipertròfia individualista que el sistema ens inocula en vena a cada moment, i a l’extrema importància que li concedim al caràcter tècnic i econòmic del desenvolupament en detriment –afirma Edgar Morin- de “tot allò que no siga calculable, mesurable, com la vida, el sofriment, l’alegria, la infelicitat, les qualitats de la vida, l’estètica, les relacions amb el medi natural. Dit d’una altra manera, el desenvolupament passa per alt riqueses humanes no calculables com la generositat, els actes gratuïts, l’honor, la consciència” (En el cor de la crisi planetària, 2003).
La consciència, la falta de consciència respecte a tantes coses bàsiques, especialment respecte al proïsme, de nou en primer terme. Massa accions palesen l’anihilació de la consciència del cap dels dirigents polítics –dels financers ja sabíem que no en tenien i que la menyspreaven, un destorb per a la seua avidesa sense límits- que, enmig de l’escena pública, xerren i xerren sense parar en una temptativa incessant d’amagar les seues maldats i els seus veritables interessos, mentre proven de cosir les boques de tots aquells que pensen diferent, que discrepen, que no combreguen amb els seus dogmes. Uns dogmes que, per més que s’entesten a dir el contrari, ens condueixen a un estat en què el riure no té cabuda.
Els seus valors no toleren la diferència –sobretot econòmica- i fomenten la repressió i el càstig dels qui no consideren part del seu grup. Si eres pobre d’ací o pobre d’allà, la teua qualitat de vida minvarà i els teus drets es reduiran fins a quasi desaparèixer. La instauració definitiva de la precarietat i la por en qualsevol àmbit per als de dins, les concertines, la marginalitat, la presó i sovint la mort per als de fora que fugen de la misèria, la persecució i la guerra, són fonamentals per assolir els seus objectius.
