El text, ple de paradoxes inherents al fet de dirigir-se a u mateix des de temps esdevenidors per demanar la presa d’una decisió que serà cabdal perquè tot ocórrega tal com explica, descriu succintament la meua situació des que m’he jubilat –m’alegra saber que viure vint any més, què voleu que us diga-. Una vida tranquil·la i confiada, amb un bon poder adquisitiu que em permet gaudir d’aquesta època d’esbarjo, gràcies, és clar, a haver contractat el producte que m’ofereixen. Dissortadament, jo no tinc ni idea del que succeirà, però aquesta companyia –bé que els agradaria-, tampoc. No crec en el do de la profecia i els seus mentors, malgrat l’estratègia publicitària, no s’han mogut del present. Tot i això, no dubte que amb les minses pensions que percebre’m a penes si es podrà sobreviure, i que per aquest motiu, de bona fe com sempre, aconsellen que en fem previsió per una altra banda. Després del terrabastall que s’ha emportat per davant tantes entitats financeres que pensàvem sòlides, després de les estafes comeses que han quedat impunes, qui sap què passarà amb les que avui ens demanen aportacions –als qui tenim poc-, i amb els diners dipositats.
Els oracles, advertia Montaigne, “molt abans de la vinguda de Jesucrist havien començat a perdre el seu crèdit”, així que deixem el que puga escaure’s d’ací a un quart de segle i centrem-nos en el que podem dur a terme en l’actualitat. Les expectatives de vida han augmentat molt des que el nostre autor va escriure un capítol sobre aquest tema en els seus Assaigs. Quan es va publicar l’obra per primera vegada, en 1580, contava quaranta-set anys, i opinava que “l’edat a què hem arribat és una edat a la qual poca gent arriba… I, ja que hem ultrapassat els límits acostumats, que són la vertadera mesura de la nostra vida, no hem d’esperar anar més enllà..” Així i tot, i com que no creia en els pronòstics, no el va encertar, i encara va viure fins a 1592. Considerava, però, que més valia no deixar les coses per a la vellesa, doncs, a més de desconèixer si aplegarem, les nostres qualitats “més importants i essencials, es marceixen i s’esllangueixen”.
Ni jo ni la majoria de ciutadans, en vistes dels canvis que patim, podem estar segurs de la bondat del que ens han preparat; al contrari, tenim la certesa de l’empitjorament general a què ens condueix la voluntat d’uns pocs per tal de beneficiar-se. Ara bé, no hi ha res escrit sobre el que vindrà, i siga com siga nosaltres també hauríem de ser protagonistes i no mers figurants. Com tampoc no està escrit que no tinguem la capacitat i el poder de modificar l’aparentment inqüestionable curs dels esdeveniments. Ens enfrontem, cada dia, a la manipulació constant que ens assetja per tots els costats, que subjuga la nostra voluntat, que condiciona les nostres accions, a fi que acceptem la derrota sense condicions. Tanmateix, n’hi han altres, de vies, que no han pogut barrar.
Un “estimat jo mateix” encapçala la carta, que continua amb la frase “hola, jo sóc tu” –digna d’anàlisi-, tot intentant suplantar la identitat del receptor, la veu pròpia, per tal de convèncer-lo que pense, que faça, el que altri ha decidit. De manera semblant s’adrecen a cadascú els missatges que llancen tothora des dels múltiples mitjans al seu abast. No cal que raones, ja ho fem per tu. Ben lluny queda el lema de la Il·lustració: “sapere aude!”, atreveix-te a saber, que pretenia fomentar entre la ciutadania el coneixement crític, clar i rigorós. Una veritable provocació, un perill ingent, per als qui manen.
Actuar avui per canviar el demà és una de les poques conviccions que podem adoptar. Les elits, una minoria, ja s’han posat en marxa amb la intenció d’apropiar-se tot allò públic i despullar-nos a la majoria dels drets laborals, socials i civils adquirits amb esforç encomiable per tantes persones que van lluitar en el seu moment per assolir un futur millor. Si realment una gran part dels afectats fórem conscients del que ens hi juguem, nosaltres i les generacions posteriors, segurament donaríem un pas endavant no sols per reclamar el que han furtat, sinó per exigir més responsabilitats i canvis en la direcció oposada. Així, davant de la desigualtat i la pobresa creixents, de les transformacions de l’economia productiva no subjecta al treball convencional, del qual cada vegada més gent es troba exclosa, una iniciativa com la que sol·licita a la Unió Europea una renda bàsica universal –la recollida de signatures acaba el pròxim 14 de gener- haurien de ser considerada seriosament pels qui creiem que existeixen altres camins més humans i més dignes.
