Una nit més, a penes has pogut dormir, i d’ací a una hora començarà a clarejar sobre les capçades dels arbres del Parc Shiba, al barri de Minato-ku. Intentaràs becar durant la jornada en algun racó amagat. Des que vas perdre el treball, pateixes d’insomni, preferiries que mai no arribara la foscor. Quiet, amb els ulls tancats, esperes l’hora d’alçar-te. De sobte, t’agarren del muscle i et sacsegen amb la intenció de despertar-te d’un son profund que et resulta aliè. Obris les parpelles i, sense immutar-te, mires l’home que palplantat, amb cara agra, com una maleïda aparició, et dóna temps perquè t’espaviles una mica. “Vols guanyar 70 € avui?”, t’amolla. “Mmm… Jo? Com?”, balbuceges. “Treballant”, t’etziba, sec. No has de pensar-t’ho gens. Tens fam, una sensació que ja s’ha convertit en crònica; i fred, les mantes i les caixes de cartró no t’aïllen prou de les baixes temperatures hivernals.
El reclutador, veient la necessitat en el teu esguard –com d’habitud, capta la desesperació immediatament-, no tarda a instigar-te: “Au, amunt! Marxem de seguida!”. “Però, què he de fer?”. “Ara, no et preocupes. El treball és fàcil. Anem-hi!”. T’aixeques, agarres les escasses pertinences i te’n vas darrere fins a un autobús ja quasi ple d’altres com tu. T’indica que hi puges. Quan passes per davant seu, penses que l’alè et put a alcohol, tanmateix, així que hi accedeixes, t’adones que no li deu importar massa, allà dins la fortor a beguda d’ínfima qualitat és tan intensa que tomba d’esquenes.
Al cap d’uns minuts, amb totes les places completes, el vehicle parteix en direcció a un destí desconegut per a tu i per a la resta d’ocupants. Després de dues hores de viatge, en que aconsegueixes desconnectar alguna estona, arribeu a Fukushima. Us fan baixar i entrar ràpidament en un barracó prefabricat on us expliquen que heu de posar-vos un vestit protector per netejar unes instal·lacions de la central nuclear sinistrada. Només seran dos dies, i amb el sou acordat, heu de pagar a l’empresa el menjar i l’estada. Ningú no diu res, tothom accepta les condicions i es canvia de roba. A la sala a la qual us han destinat, la insuportable calor us obliga a eixir a respirar cada tres minuts; alguns, però, no podeu suportar-ho i us lleveu les màscares. Si no acabeu la feina assignada, no us pagaran res. En un descans, algú diu que uns anys abans ja li havien parlat d’aquesta tasca, i un altre, que havia vist cartells al parc de Tòquio en què dorm avisant dels greus perills per a la salut que implica acceptar la proposta. Malgrat tot, com tu, tenen molt poc a perdre, només una vida miserable.
A l’avançat i civilitzat Japó, aquesta pràctica semi-clandestina ja es va denunciar a principis de la dècada de 2000, sense massa efecte pel que sembla. Arran de la important crisi soferta pel país en els noranta, moltes persones van perdre el treball, es van arruïnar, van ser rebutjats pels familiars i es van quedar sense sostre, vagarejant per les ciutats on els enxampen. Tot i que periòdicament ixen notícies –l’última, a finals d’any- que informen de l’existència d’esclaus nuclears, la urgència –i l’opacitat- de les autoritats i l’empresa responsable per intentar aturar les desastroses conseqüències de la devastació de la central pel terratrèmol pesa més que l’ús d’aquestes persones com a deixalles. Emmalaltiran de càncer i moriran, sols, al carrer, sense assistència, al cap d’un temps.
“Molt sovint, la realitat supera el malson”, escriu l’historiador Alain Corbin, tot referint-se a les condicions inhumanes que havien de patir la majoria d’obrers al segle XIX. Manufactures i fàbriques “són escenari de catàstrofes impressionants. La primera Revolució Industrial, la del carbó i el vapor, engendra màquines que poden causar ferides atroces” (Història del cos, 2005). I el malson encara perdura, no sols a països desenvolupats en què l’esclavatge continua present –la indústria tèxtil a l’Extrem Orient, per posar un exemple conegut-, sinó en societats considerades capdavanteres com a conseqüència de la desigualtat i l’exclusió a què estan abocats milers de ciutadans. Mà d’obra barata i reemplaçable és el que el capitalisme salvatge demana, i el que, si no ho aturem, acabarem sent.
