Tanmateix, malgrat aquestes flagrants injustícies, no pot evitar exclamar: “Quin episodi tan extraordinari ha estat, en el progrés econòmic de la humanitat, l’edat que va acabar en agost de 1914!… Qualsevol home de capacitat o caràcter que sobresortira de la mitjania tenia obert el pas a les classes mitjanes i superiors…” Amb tot, veu que aquest estat de coses, que era considerat en general normal, cert i permanent, covava en el seu si els ous de la serp: l’imperialisme, els monopolis i els privilegis, entre d’altres, que influirien de manera decisiva en el curs ordinari de la vida social i econòmica, “la internacionalització de la qual era quasi completa en la pràctica”.
Fa a penes uns mesos que ha dimitit dels seus càrrecs com a alt funcionari del Ministeri d’Hisenda britànic –sent-ne el representant oficial a la Conferència de Pau de París- perquè s’oposa a la política amb què els mandataris pretenen solucionar els problemes econòmics d’Europa després de la Gran Guerra. John Maynard Keynes creu –i així ho manifesta en aquest llibre, Les conseqüències econòmiques de la pau, escrit en 1919, tot just quan abandona la delegació- que ja ha quedat palès que no es pot mantenir per més temps l’esperança d’una modificació substancial. La Conferència de Pau té la missió de reparar els danys soferts, tanmateix com que “les virtuts més comuns dels individus falten sovint en els representants de les nacions”, les severes, i inassolibles, exigències dels vencedors a Alemanya no ajudaran al seu parer a la reconstrucció del Vell Continent. “La presència de disposicions il·lusòries en el Tractat de Versalles impliquen especial perill per a l’esdevenidor”, afirma, i dissortadament el temps acaba donant-li la raó.
Enguany es compleixen cent anys del començament de la Primera Guerra Mundial, el moment en què conclou amb violència l’etapa a la qual es refereix Keynes en els fragments citats, i que presenta massa coincidències amb l’actual quant a les qüestions econòmiques i socials. Oxfam, en l’informe que ha publicat aquesta setmana, indica que “ha presenciat de primera mà com les persones i els col·lectius rics s’apropien de les institucions polítiques per al seu propi benefici en detriment de la resta de la societat. Vivim un nivell de desigualtat sense precedents que posa de manifest que, si no s’estableixen controls sobre les institucions representatives, aquestes es deterioraran més i les diferències de poder entre rics i pobres podrien perpetuar-se fins a fer-se irreversibles.”
Cent anys més tard, els mandataris que es reuneixen al Fòrum Econòmic Mundial, a Davos (Suïssa), al qual Oxfam dirigeix aquestes dades –que inclouen les advertències que aquest mateix organisme va llançar l’edició anterior-, haurien de tindre en compte sense més demora la gravetat que suposa fer recaure només sobre les classes més desafavorides el pes de la crisi. “La desigualtat econòmica creix ràpidament a la majoria dels països. La riquesa mundial està dividida en dos: quasi la meitat està en mans de l’1% més ric de la població, i l’altra meitat es reparteix entre el 99% restant. La desigualtat econòmica extrema i el segrest dels processos democràtics per part de les elits són massa sovint interdependents. La falta de control en les institucions polítiques produeix el seu debilitament, i els governs serveixen de manera aclaparant a les elits econòmiques en detriment de la ciutadania de base. La desigualtat extrema no és inevitable, i pot i s’ha de revertir el més aviat possible.”
El problema és que el domini absolut d’aquesta casta tecnologico-financera no cessarà, ni tan sols afluixarà una mica, si no troba en perill el sistema que la sosté, i, ara per ara, els informes i les manifestacions –ja no cal dir les protestes virtuals- no fan ni pestanyejar els responsables. Diuen que, a Davos, governants, banquers, empresaris i executius acudeixen a les pistes d’esquí entre reunió i reunió, i que equipats de cap a peus tots semblen iguals. No ho dubte, fins i tot deu resultar difícil distingir els cínics somriures que s’intercanvien.
