Acudeixen a les instal·lacions de la Gran Asociación de Beneficencia Domicialiaria de Nuestra Señora de los Desamparados, creada en 1853 a la ciutat de València amb la finalitat, segons els seus estatuts, de “socórrer els veritables indigents, amb tot el zel…, per extingir la professió de captaire” i de “portar el consol a l’oculta desgràcia, socorrent les famílies i els pobres vergonyants”, entre altres objectius de caire moral. Constitueix una més de les diverses entitats caritatives privades que van aparèixer en la segona meitat del segle XIX –afegint-se a les ja existents- per auxiliar la creixent quantitat de miserables, especialment els infants, sota els auspicis de la Llei de Beneficència de 1852 amb la qual l’Estat liberal renunciava a l’assistència individualitzada per passar a fomentar només aquest tipus d’establiments. El Diario Mercantil de Valencia donava la notícia amb el següent comentari: “El celo más vehemente hacia sus desvalidos hermanos, y la más acrisolada piedad, impulsó a los vecinos de esta población fundadores de esta Asociación filantròpica”.
Els benestants membres de la comissió senten pietat, un sentiment que, segons Hannah Arendt, “pot ser gaudit en si mateix, el que conduirà quasi automàticament a una glorificació de la seua causa que és el patiment del proïsme”. Per això, la politòloga alemanya apunta: “Potser la pietat no és altra cosa que la perversió de la compassió, però l’alternativa és la solidaritat. És la pietat la que empenta els homes envers els hommes faibles, però és gràcies a la solidaritat com ells funden deliberadament, i, si així pot dir-se, desapassionadament una comunitat d’interessos amb els oprimits i els explotats” (Sobre la revolució, 1963). Arendt reflexiona sobre aquestes qüestions perquè, al seu parer, només la difícil situació de la pobresa, i no la frustració personal o l’ambició social, pot despertar la compassió, i aquesta ha jugat un paper fonamental en totes les revolucions, excepte en la nord-americana. I observa que la situació que va conduir a les grans revolucions no ha canviat massa quan ella escriu aquesta obra: “No era més fàcil per a l’habitant de París del segle XVIII o, un segle després, per al de Londres apartar els seus ulls de la misèria i infelicitat en què es trobaven les masses del gènere humà del que ho és avui en alguns països europeus, en la major part dels sud-americans i en quasi tots els d’Àsia i Àfrica”.
Tanmateix, en aquest moment com en altres èpoques, els rics i els seus sequaços creuen, d’una manera sumària, que el que impedeix que les persones isquen del pou de la misèria és la seua incapacitat, la seua manca de valors adequats, d’esforç, de sacrifici, de preparació, d’ambició, de visió de futur. Una sèrie de faltes que es troben just en el lloc contrari al de les virtuts que ells posseeixen de sobres i que, sense cap altra consideració social, els ha portat a l’èxit econòmic. Tant s’hi val els mètodes emprats, allò fonamental són els resultats. Ara i adés, però, maldaran per registrar i ordenar els qui consideren inferiors, -no sols des del punt de vista pecuniari, també ètic-, a partir d’un barem en què el nivell de pobresa real i els vicis siguen factors a tindre en compte quan se’ls haja de concedir algun tipus d’ajut públic o privat. Tot i que el terme racionista ha desaparegut del nostre vocabulari –substituït, això sí, per altres eufemismes-, la concepció de base persisteix en la mentalitat dels qui pertanyen a aquesta casta, convençuts de merèixer el que guanyen. Si no pots viure dignament, encara que treballes, amb tota la pietat del món, et marcaran com a “necessitat, apurat o insostenible” i et donaran el plat que et corresponga.
