Davant de l’entrada, el xofer l’espera amb el cotxe en marxa; en uns minuts travessaran el cordó policial que impedeix que cap manifestant no puga aproximar-se al centre de congressos. Així que hi accedeix al hall, un munt de periodistes i càmeres se li llancen damunt. És el moment de col·locar-se el somriure postís i amollar les frases de l’argumentari que els assessors li han passat, apreses de memòria, com qui no vol la cosa, com si foren de collita pròpia. Sense pensar-s’ho, en resposta a una pregunta sobre la situació actual, i per concloure la improvisada entrevista, sentencia: “Tenim dret a l’esperança”.
No és l’únic que ho dirà al llarg d’aquestes jornades, ni el primer. Des que el president ho va afirmar a finals d’any, l’enunciat també ha estat en boca d’altres alts càrrecs. Ho posen en pràctica de seguit, com si a còpia de repetir fins a l’extenuació un eslògan pogueren aconseguir que els ciutadans canviàrem la percepció de la realitat. El dirigent ha pronunciat les paraules amb convenciment; de fet, mai no l’ha perduda, l’esperança en el seu progrés personal, i no dubta que aquests dies reforçarà més encara la seua posició. Els seus anhels de poder i fortuna van acomplint-se sense pausa, ho nota en els acataments dels coreligionaris quan s’hi acosta.
Ara bé, resulta estrany, si més no, que algú exigisca el dret col·lectiu a un desig, doncs com a tal defineix l’esperança Joan Lluís Vives, “a saber, la confiança que succeirà el que desitgem”. I més val no imaginar on podríem arribar si els delers, i damunt d’aquesta mena, foren considerats drets. “L’esperança no té l’evidència del coneixement, sinó la conjectura d’una opinió probable o possible […]; tan inconsistent és: igual s’atrapa amb un ham que amb una trampa”. Talment, amb estratagemes d’aquest tipus, pretenen caçar els electors, conscients que “la il·lusió de l’esperança és gratíssima, i sobretot necessària per a la vida, enmig de tantes desgràcies, situacions difícils i quasi intolerables” (L’ànima i la vida, 1538).
Potser no han tingut en compte que la por que han inoculat prèviament a la ciutadania a fi d’aplicar sense massa problemes les seues polítiques, i que impera arreu, ha anul·lat per a la majoria qualsevol pensament d’un futur més digne si ha de passar per les seues mans. Existeixen massa incompatibilitats entre la voluntat de viure millor i el temor arrelat profundament en una part important de la població a les intencions seues i dels qui representen. Perquè la por “és un encongiment de l’esperit per allò que a cadascú li pareix un mal, quan pensa que és imminent”. Més encara si aquest dany es produeix al nostre voltant quotidianament: “Els perills propers, tot i que siguen d’altres, ens infonen temor, com si el mal no estiguera lluny de nosaltres”. I avui, que qui no l’ha patit directament, ha vist caure algun familiar, amic o veí, qualsevol pot comprendre que les seues decisions ens condueixen a la postració definitiva.
Mentre la sensació de paüra que han provocat ens domine, no pot haver esperança ni tampoc l’ànim suficient per prendre les regnes del destí. Joan Lluís Vives diu que l’encerta el clàssic llatí quan es pregunta: “¿Com podrà investigar el cel i els elements aquell a qui constantment amenaça el temor de la pobresa, de l’esclavitud i de la mort?”. I també, l’aforisme: “El temor expulsa del meu esperit tota saviesa”.
El dirigent i els seus companys, però, s’han vantat dels seus èxits i han finalitzat l’acte amb aplaudiments i agitant les banderoles del partit. Ho han celebrat amb un gran dinar en què han brindat pel treball dut a terme i per les excel·lents perspectives que albiren. Almenys per als seus partidaris incondicionals, doncs, com ha insistit una vegada més la secretària general: “ells o el no-res”.
