Al mestre, en canvi, li’n sobra, de creativitat, i escriu Tragicomèdia a Secundària –llibre recentment publicat per Voliana Edicions- sota l’eloqüent pseudònim de Mateu Lluís Vives. Potser diu massa veritats i massa grosses per anar a cara descoberta. No queden ben parats la majoria de companys de claustre, inspectors, polítics, alumnes i pares amb què s’ha trobat al llarg d’aquesta dilatada trajectòria. Algunes de les seues observacions coincideixen amb la visió de Robinson; té la sensació que la batalla està perduda en nombrosos fronts: “D’entre les moltes redaccions interessants que pots proposar als alumnes, n’hi ha una de clàssica: Com ens veuen els alumnes? La unanimitat és aclaparant: l’institut és una presó i nosaltres, els carcellers, uns bojos obsedits per ensenyar la nostra matèria”. Més encara quan la realitat quotidiana transita altres viaranys, un fet que porta l’anònim autor a sentenciar que “mai no havia estat tan difícil com ara ser mestre, ser pare i fins i tot ser alumne o fill. A sobre que els models que ens ofereixen els mitjans són infames, nosaltres mateixos ens exigim més que mai. La mateixa societat, cínica, ens demana que arreglem el que ella mateixa s’aplica a destrossar amb tots els mitjans humans i tecnològics”.
No s’oblida de les dificultats de la normalització lingüística, tant de les que van haver en el moment de la seua implantació com de les que malauradament segueixen existint, tot i el temps transcorregut: “Cinc lustres més tard, els illetrats continuen burlant-se dels qui parlen bé”. Per no esmentar els professors refractaris a la introducció de la nostra llengua: “No se’ls pot obligar a aprendre valencià, d’acord, però si volen treballar ací, sí! Els treballadors públics han d’estar al servei dels ciutadans dels quals cobren i no al revés!.. Però som tan demòcrates que, si algú es nega a acomplir el requisit lingüístic, no passa res”. I això amb l’ajut inestimable de l’Administració que massa vegades se n’ha desentès quan no, com ara amb l’excusa de les retallades, ha intentat eliminar directament línies d’ensenyament en valencià.
Per reblar el clau, aquesta mateixa Administració, “davant del fracàs escolar a tots els nivells, reacciona augmentant la ràtio, reduint el jornal als mestres i imposant-nos més hores lectives. De nou, el món al revés. No prou contenta, en una mostra de cinisme –fills de Goebbels com són-, ens criminalitza davant l’opinió pública acusant-nos d’incompetents i malfeiners”. S’intenta desviar així l’atenció de la qüestió bàsica, doncs l’escola pública a penes si té recursos per suplir les carències d’una societat desorientada i dominada totalment per un capitalisme que –fins i tot a hores d’ara, en plena crisi- només exigeix a aquesta institució que eduque consumidors compulsius, malgrat que alhora vulga assalariats amb sous de misèria, dòcils i submisos.
El mestre, de manera dura, amb ironia, sense embuts, ens endinsa en una narració que preferiríem que fóra de ficció i no fruit de l’exercici del seu ofici. I ens adverteix del mal que provoquen cada dia la televisió, els polítics carronyaires, la manca de dignitat que patim, el comportament depredador, la ignorància creixent, el menyspreu a la cultura… Un munt de factors que palesen el profund desajust entre les aules i el món que viuen els alumnes fora, i que ens hauria de fer reflexionar seriosament sobre un problema greu que continuarà augmentant si no ens replantegem la concepció, l’objecte i els mètodes de l’educació des d’una òptica contemporània, valenta, oberta, innovadora, transgressora, una vegada derogada la LOMQUE i foragitat l’infaust Wert.
