Se sentia més seré que no pensava quan va eixir de casa, ben vestit. Va saludar amb cortesia els veïns amb què es va creuar pel carrer, i va es va dirigir, caminant tranquil·lament, cap al centre de la ciutat tot intentant buidar la ment de qualsevol pensament que el poguera desviar del seu objectiu. Una vegada a la plaça Syntagma, es va situar sota un gran xiprer, ancià i, amb tot, ferm com ell, davant del Parlament, es va traure una pistola de la butxaca interior de la jaqueta, es va posar la boca del canó contra una de les temples, i va prémer el gallet. El tret, sec, va retronar, i va escarotar els ocells que estaven als arbres, que van alçar el vol. Algú va llançar un crit d’espant, i molts vianants hi acudiren per saber què havia succeït. Una gran consternació es va apoderar de la població, talment una ona expansiva, a mesura que es coneixia el succés i el contingut de l’escrit que l’home portava damunt.
Dimitris Christoulas, el farmacèutic jubilat que es va suïcidar públicament el 4 d’abril de 2012, als setanta-set anys, deixava en aquell tros de paper aquestes últimes paraules:
“El Govern d’ocupació de Tsolakoglou ha reduït al no-res, literalment, la meva capacitat de supervivència que depenia d’una respectable pensió que, durant més de 35 anys, jo només (sense contribució de l’estat) he pagat.
Atès que tinc una edat en què ja no puc resistir activament (encara que, per descomptat, no havia descartat que si qualsevol grec empunyava un kalashnikov, jo el seguiria), no veig cap altra solució que posar fi a la meua vida d’una manera digna abans que acabe furgant en la brossa per alimentar-me.
Crec que els joves sense futur prendran les armes algun dia i penjaran els traïdors nacionals a la Plaça Syntagma, igual que els italians van penjar Mussolini (en la Piazza Poreto de Milà)”.
Quasi dos anys més tard, convé recordar la mort a la plaça d’aquesta persona que va somoure la societat grega i va generar nombroses protestes, malgrat que la quantitat de suïcidis als països mediterranis de la Unió Europea ja havia augmentat de manera considerable des de l’inici de la crisi. Tot i l’absència de dades actualitzades i fiables –els mitjans no es fan ressò i les xifres oficials s’amaguen o apareixen amb notable retard-, suposen la primera causa de mort no natural, per davant dels accidents de tràfic. El filòsof i expert en el tema Josep Ripollés afirmava en una entrevista publicada per les mateixes dates que “el suïcidi alerta els teus companys de les coses de la seua vida que són importants, i també de les de la vida pública… L’individu que se sacrifica, ho fa pel grup, i és el grup el que rep el desafiament, i és al grup al que interpel·la. Un suïcidi no és mai una cosa que passe perquè sí, ens demana alguna cosa”. I, a la pregunta sobre si això també ocorre quan és provocat per la misèria, contestava: “Tots signifiquen alguna cosa. El suïcidi transcendeix la meua mort. Jo ja no visc, però continuaré com a suïcida entre la gent que m’envolta, i eixa presència mai no s’esborrarà. Sé que amb allò estic deixant un missatge del que s’hauran de fer càrrec inexcusablement. Podran continuar vivint com ho feien, el que vulguen, però no poden ignorar-ho”.
Aquesta raó, entre d’altres –evitar l’efecte contagi, tot i que no n’existisquen evidències; que es palese que no s’està actuant per contrarestar-lo; que es demostre que la majoria de casos no són atribuïbles a trastorns psiquiàtrics-, es troba darrere de l’ocultació. Perquè, com assevera Michel Foucault, “no ens hem de sorprendre si el suïcidi –antany un crim, ja que era una manera d’usurpar el dret de mort que només el sobirà, el d’ací baix o el de més enllà, podia exercir- va arribar a ser durant el segle XIX una de les primeres conductes que van entrar en el camp de l’anàlisi sociològic; feia aparèixer en les fronteres i els intersticis del poder que s’exerceix sobre la vida, el dret individual i privat de morir… una de les primeres perplexitats d’una societat en què el poder polític acabava de proposar-se com a tasca l’administració de la vida” (Història de la sexualitat, 1976).
Traure’l a la llum té segurament unes implicacions polítiques que els governs no estan disposats a assumir, més encara quan de seguit s’omplin la boca amb discursos en què intenten convèncer-nos dels esforços ingents que realitzen per protegir la ciutadania i assolir el seu benestar, i que la terrible realitat quotidiana desmenteix. Quants suïcidis al dia poden suportar les seues consciències? I les nostres?
