El vagó de tercera

El punt de vista lleugerament baix, coincident amb el dels passatgers del vagó de tren, provoca que ens en sentim un més sota el sostre obscur, que es fon amb la paret de darrere formant un tot que ens envolta i ens constreny. Només dues petites finestres a l’esquerra, que junt amb la superposició de personatges ajuden a donar una certa profunditat al reduït compartiment, trenquen aquest fons auster i deixen penetrar-hi una mica de llum, de paisatge i de cel. Ningú, però, excepte un home amb barret de copa alta, no sembla interessat en l’exterior. Les mirades absents, perdudes, fatigades, poblen l’escàs i atapeït espai. Sols les dones més joves fixen els ulls en un objectiu concret: els seus fills. Els únics que podem imaginar encara aliens a la feixuga càrrega de l’existència que sura en l’ambient.

En aquest quadre, realitzat entre 1856 i 1858, un nen, recolzat sobre les cames de la mare, reclama la seua atenció i ella, amb cara de resignació, a penes li correspon. En un altre, executat uns anys més tard, el 1862, un nadó dorm en braços de la progenitora, que el contempla amb posat seriós, mentre l’altre xiquet que seu al mateix banc ha caigut derrotat pel cansament. En ambdós, les quatre figures que es troben davant de nosaltres, especialment el vell i la vella –pot ser que no ho foren tant- que ocupen l’eix central, immòbils, contundents, serven encara, tot i l’abatiment i l’estat d’abstracció en què es troben, una dignitat que ha sobreviscut a tots els embats que han hagut de patir. Els altres viatgers, d’esquenes, esbiaixats, desdibuixats, resten com espectres en un segon pla.

Aquestes quatre figures, en un i l’altre, representen diferents estadis de la vida de les persones de classe baixa al segle XIX, persones condemnades per naixença a la misèria fins a la seua mort. L’autor d’aquestes dues pintures titulades El vagó de tercera, Honoré Daumier, un pintor compromès conegut en la seua època per satiritzar la societat amb caricatures polítiques que publicava en periòdics, es va centrar al llarg de la seua trajectòria en la dura i tràgica realitat que l’envoltava sense mai no permetre, malgrat això, que els éssers humans pertanyents a les capes més humils que plasmava perderen l’orgull i l’honestedat que posseïen. Va traure a la llum, en canvi, els vicis i la degeneració de la burgesia, dels jutges i dels governants, una postura que li va portar nombrosos conflictes, com el que el 1834 el va dur a la presó durant sis mesos per un dibuix en què mostrava el rei Lluís Felip sota l’aparença d’un gran Gargantua.

Daumier ens oculta els esguards dels xiquets, com si volguera preservar la innocència que encara conserven i que, tanmateix, prompte en fugirà. Això no obstant, massa vegades se n’ha fet ús, dels ulls infantils, amb la intenció de generar pietat, ja que poques imatges ens colpeixen amb més força. La seua presència, en l’actualitat, resulta tan constant que fins i tot no cal ni veure-les perquè ens vinguen a la ment, només cal que ens conten que en algun lloc un nen observa, en silenci, amb ulls esbatanats el company que està esmorzant al seu costat; que no s’atreveix a demanar-li un tros de l’entrepà, a pesar de la gana que té des que s’ha alçat, perquè sent vergonya i, a més, els seus pares li han dit que no ho faça; que l’altre se n’adona i li pregunta si en vol; que el primer no pot evitar contestar-li afirmativament amb el cap; que l’amic el parteix per la meitat i li l’ofereix.

La direcció del centre escolar on això ocorre, preocupada pel problema creixent, proposa que els qui puguen se solidaritzen amb els més desafavorits i aporten diners i aliments. A la ràdio, entrevisten alumnes que col·laboren en aquestes iniciatives que s’estan escampant arreu del territori. Tot i l’edat, són conscients de la greu situació, en senten parlar a casa, ho veuen a la televisió i, el que és pitjor, al col·legi. També els hi pot tocar, no hi ha cap diferència amb els qui avui ja la sofreixen.

Baudelaire, pocs anys després que Daumier pintara aquests quadres, en La joguina del pobre, narra una trobada casual entre un infant que juga al jardí de la seua casa i un altre, que s’hi acosta des de l’altre costat de la reixa: “A través d’aquests barrots simbòlics que separen dos mons, la carretera i el castell, el vailet pobre mostrava al vailet ric la seua pròpia joguina, que aquest darrer examinava àvidament com un objecte rar i desconegut. Ara bé, aquesta joguina que el petit perdulari turmentava, agitava i sacsejava a dins d’una capsa enreixada, ¡era una rata viva! Els pares, segurament per estalviar, havien tret la joguina de la vida mateixa. I els dos vailets reien entre ells, fraternalment, amb dents d’una blancor igual” (Petits poemes en prosa, 1869).

Per més allunyats que ens puguen semblar els vagons de tercera de Daumier i les joguines de Baudelaire, més propis d’altres períodes històrics o d’altres països, l’alarmant increment de la pobresa infantil –que fins i tot es palesa de manera cínica en alguns anuncis publicitaris- ens posa davant, de manera clara, rotunda, incontestable, la necessitat urgent de polítiques destinades a eliminar la desigualtat, que en cap cas no han de ser suplides per la solidaritat. Si no aconseguim que en canvie el rumb, segurament serem la gran majoria els qui ocuparem en poc de temps aquests compartiments que ja creiem desapareguts.