Treballa cada dia de sol a sol. Ix de casa de bon matí carregat amb els estris necessaris i torna quan comença a fosquejar. Tanmateix, deu diners a tot arreu, no pot pagar ni el lloguer ni el menjar, té comptes pendents amb el forner, el carnisser, el droguer, entre d’altres. Sovint s’enfonsa, no en troba la solució. La dona està esperant el seu quart fill; ha de prendre una decisió dràstica sense més dilació. L’estat de desesperació en què s’hi veu sumit es reflecteix en les seues obres. “Els meus estudis surten sense alegria davant de la perspectiva d’haver d’abandonar l’art i cercar una altra ocupació, si és que puc fer un nou aprenentatge. Trist”, escriu el pintor en una carta a un col·leccionista a qui alguns artistes acusaven que només els comprara quadres en els moments més difícils per tal que acceptaren un preu a la baixa.
“Riberes de l’Oise”, Camille Pissarro, 1878, Musée d’Orsay, París
En 1878, Camille Pissarro no és l’únic que travessa per greus dificultats econòmiques, també el seu col·lega i amic Paul Cézanne considera si ha de dedicar-se a una altra cosa per motius idèntics. El seu pare, banquer, ha decidit reduir a la meitat la minsa pensió que li concedeix perquè no li sembla bé la vida que porta. El talent que posseeixen ambdós, la seua completa consagració a la pintura, que arriba fins a l’obsessió, no resulten suficients per poder viure dignament. Amb tot, convençuts de la seues capacitats, continuaran lluitant apassionadament per allò en el que creuen. Marie, la seua germana, li ho retrau durant una visita a la casa familiar, però Paul es manté ferm en les seues conviccions: “De vegades, pense quants Mozart han deixat de ser Mozart per a ser uns senzills pares de família, quants Delacroix han deixat de ser Delacroix… Quants grans metges no han descobert la troballa que els hauria fet famosos, i que hauria millorat aquest món desgraciat… Ho pense i em pose a tremolar… El pecat original és el fruit de l’arbre de la ciència, i aquest fruit no és un altre que el saber, la qual cosa implica ser, ser tu amb totes les conseqüències del teu pensament” (Martí Dominguez,
El fracassat, 2013).
Es requereix un elevat grau de seguretat en u mateix, una enorme força de voluntat, un afany immens, per avançar contracorrent i, sobretot, per fer-ho amb l’escassesa com a companyia. Al nostre país, aquesta situació, generalitzada fins als anys vuitanta, i que havia anat corregint-se de mica en mica, ha tornat a constituir la tònica imperant, i, el que resulta més inquietant, no sabem fins a quan. Poques persones suporten aquesta feixuga càrrega durant molt de temps, malgrat la vocació i la formació que puguen tindre. El més habitual acaba sent que releguen l’ofici per al qual s’han preparat, mostren condicions, dominen i estimen a les hores no ocupades en la feina imprescindible per poder cobrir les despeses quotidianes, amb tot el que això suposa de pèrdua tant a nivell individual com col·lectiu.
“La pobresa perjudica els majors enginys i fa que no progressen”, Alciato, 1531
És una obvietat, que la manca de recursos representa un important llast per al desenvolupament de qualsevol societat i de qualsevol dels seus membres. Ja en el segle XVI, Alciato es refereix a aquest problema en l’emblema titulat
La pobresa perjudica els majors enginys i fa que no progressen, en què apareix un jove del canell esquerre del qual sorgeixen unes ales que intenten elevar-lo sense èxit a causa de la pedra que en penja de la mà dreta. Un pes massa gran, la desfavorable pobresa, que impedeix, com assenyala la llegenda, que gràcies al seu talent sobrevole els cims més alts. En 1655, Diego López, un comentarista de l’obra, afirma: “Por la piedra que tiene en la mano derecha es significado el grande impedimento que los pobres tienen para escrivir, porque es necesario que aya para comer”. I, a més, recorda els exemples clàssics d’Horaci i Virgili, que no haurien pogut dedicar-se a la literatura si no hagueren comptat amb la protecció de mecenes.
No cal elaborar informes i estadístiques per saber amb certesa que l’abandó dels estudis per no poder assumir-ne els costos, la renúncia definitiva a exercir determinades professions considerades poc rendibles després d’un llarg procés formatiu, l’èxode massiu dels qui veuen possibilitats de realitzar a l’estranger el que ací se’ls nega, implica un incalculable empobriment cultural, i evidentment econòmic, del qual, fins i tot si en algun moment s’inverteix la tendència, tardarem a recuperar-nos. El que mai no sabrem amb certesa, però, és el que perdrem de manera definitiva, irreversible.
