Cada vegada més sovint, m’envaeix la sensació estranya i pertorbadora que vivim un simulacre, en tant que bona part del que ocorre i acaba afectant-nos quotidianament ens arriba a través d’alguna pantalla freda i asèptica. Ens hem habituat fins a tal extrem a aquests aparells, que funcionen com a extensions del nostre cos, una mena de pròtesis, que ja no en concebem l’existència sense portar-los damunt o sentir-los a prop. Evidentment, ens faciliten moltes coses, sobretot, la comunicació; sembla que prescindir-ne, ni que siga un minut, vaja a aïllar-nos del món. Riem, plorem, ens indignem, ens emocionem, amb tot allò que ens aplega i que compartim amb tantes altres persones. D’igual manera que podem accedir a continguts, a notícies, a vides alienes d’arreu, des de qualsevol racó, a qualsevol hora, també nosaltres som destinataris d’ingents quantitats de informació, de missatges, difícils de digerir amb la calma que en requereix una adequada assimilació. A més, empentats amb massa freqüència per la urgència i per la primera impressió, no en comprovem l’origen ni, menys encara, la intenció.
Immersos en aquesta voràgine que sorgeix davant dels nostres ulls sota una aparença que en general hem assumit com a real, no dubtem ni un segon a cercar i a assabentar-nos de quasi tot el que és fonamental en el dia a dia a través de l’àmplia gamma de dispositius al nostre abast. Una opció sense alternativa, a pesar de ser conscients del control d’uns pocs al qual ens sotmetem en usar-la. Siguen els que siguen els teus interessos, elevats o miserables, divertits o foscos, exquisits o depravats, bondadosos o perversos, els trobaràs en aquesta immensa xarxa invisible que es materialitza en les pantalles poderoses que ens atrapen inevitablement. Nosaltres mateixos formem part de la representació, en el sentit que ens fem presents a la ment dels altres mitjançant paraules, signes o imatges. Res que no existira abans de la implantació definitiva de la digitalització, però que ara ha esdevingut “més ràpid, més banal, més superficial, que té la insubstancialitat d’allò virtual”, com assenyala el filòsof Tobies Grimaltos en el seu nou llibre
Vista parcial (PUV, 2014), en què reflexiona sobre nombrosos aspectes de l’actualitat. Uns canvis que creu que han canviat de manera important el pensament i la seua estructura.
Amb això, la manipulació i l’engany poden adreçar-se, sense intermediaris, a cau d’orella, directament al cervell. I com que impera la relativitat, i titulars i eslògans –on ens quedem enganxats quasi sempre- solen apel·lar als sentiments i als instints més bàsics, ben fàcilment caiem en els seus paranys si no estem alerta. Perquè, apunta Grimaltos, “en aquests temps de postmoderna postmodernitat que corren, s’estila dir que no existeix la veritat. No que potser no la tinguem o no la podem obtenir, que això seria escepticisme, no, el que defensen aquests senyors és que no n’hi ha, de veritat, que aquesta no existeix. Crec que el que volen dir (molts d’ells almenys) és que el llenguatge no és un reflex de la realitat i que les paraules, els nom en concret, no reprodueixen l’essència de les coses. Com si algú pretenguera una altra cosa!” Tanmateix, a través d’aquestes vies que donen preponderància a la immediatesa, a l’aparent, a l’espectacular, la veritat queda massa vegades qüestionada.
“Vista parcial”, Tobies Grimaltos, Publicacions de la Universitat de València, 2014.
Tot i l’allau incessant de dades i d’opinions, o precisament per això, els qui intenten ocultar o desviar l’atenció de determinats fets, especialment des de el poder polític i financer, posseeixen eines i recursos suficients per contrarestar o anul·lar el que apareix al respecte. “Pel que es veu, el problema no és tant que siga veritat com que s’haja fet públic. El mal no està en el fet. Allò dolent i criticable és que un mitjà de comunicació ho haja publicat… El pecat és l’escàndol, no el fet, i culpable és qui dóna la notícia i no qui ha comès els actes noticiables. Així sembla que ho veuen i ho consideren els diaris de dretes si em fem cas (i com no n’hem de fer?) d’alguna de les seues portades”, afirma Grimaltos. I davant de la desinformació, la intoxicació i la confusió que, paradoxalment, s’ha instal·lat en aquest món més connectat que mai, potser l’única manera de veure la realitat amb distància, amb una certa perspectiva, siga, com proposa el catedràtic de Filosofia, allunyar-se una mica per meditar sobre allò important.
Sobre aquest gran escenari, tots ens sentim actors i maldem per aconseguir ni que siga un bri de protagonisme, tanmateix fóra bo que, almenys de tant en tant, baixàrem, ens asseguérem en una butaca i contemplarem l’obra que transcorre damunt de l’entaulat per fer-nos una idea cabal de la realitat, per conèixer bé el nostre paper i saber com hem d’actuar quan tornem a eixir a escena. Només així, la continuació de la representació romandrà en les nostres mans.
