Neutralitzats, per Sebastià Carratalà

Et sents fort, envoltat per tantes persones que omplin els carrers i avancen lentament, però decidida, amb convicció. En formes part, d’aquesta multitud que, com un cos únic, sembla actuar de manera coordinada, amb un sol objectiu. Els crits, els càntics i els eslògans que sorgeixen de milers de goles s’escampen en onades, ressonen contra els alts edificis que constrenyen la riuada humana. Fins allà on ets capaç d’ataüllar, caps i més caps, pancartes i banderoles atapeeixen qualsevol racó de l’espai urbà, ni una ànima més en tindria cabuda. Els participants no poden evitar que els envaesca una poderosa i de vegades electritzant energia que els empeny a creure que l’acció que estan duent a terme, ara sí, serà determinant. Es respira eufòria, els governants han d’efectuar el tomb exigit sense excuses, segur que les repercussions es veuran de seguida.

Tanmateix, els dies posteriors, cap declaració, cap gest, no indica que el canvi de rumb exigit vaja a produir-se. Al contrari, massa sovint, el rebuig de les demandes –tot i ser justes-, la negació de l’èxit quant a concurrència -tot i les evidències-, i del comportament general –tot i que les càmeres es centren en incidents puntuals que acaben monopolitzant l’atenció i els titulars-, així com la desqualificació del conjunt dels qui han clamat per les polítiques aplicades, quan no l’atac directe, en constitueix lúnica resposta, emparats en una majoria que se’ls ha esvanit de les mans. Així, al capdavall, resulta difícil no pensar que es tracta d’un ritual assumit per ambdues parts del qual no podem esperar res més. Fent un repàs a la ingent quantitat de protestes de tota mena que han tingut lloc al llarg dels últims anys, i considerant les seues minses conseqüències, la seua escassa eficàcia, la conclusió no pot ser més decebedora. Potser siguen formes de pressió ancorades en el passat i, com a tals, no vàlides per als moments actuals.

Potser, com escrivia l’analista polític Moisés Naím en un recent article, siguen, paradoxalment, les noves maneres de convocar-les les culpables del seu poc efecte. Malgrat l’impacte mediàtic que algunes aconsegueixen, bé pel seu caràcter multitudinari, bé pels esclats de violència, a penes uns quants casos arreu del món n’han assolit els objectius. “En todas, la organización era increíblemente parecida: los participantes no pertenecían a ningún grupo formal, no tenían una estructura jerárquica, ni líderes obvios. Sus formas de acampar, protestar, financiarse y actuar seguían un mismo patrón que se esparcía viralmente por las redes sociales. Y, en todas partes, el mensaje era el mismo: es inaceptable que una élite concentre el 1% de la riqueza mientras que el restante 99% sobrevive a duras penas”. Tot recolzant-se en investigacions realitzades sobre aquest fet, el columnista apunta que la convocatòria de manifestacions contra una situació injusta a través de les xarxes socials atrau ràpidament una gentada, però que la manca d’una infraestructura sòlida que continue després amb el necessari treball polític provoca que aquesta vitalitat s’esvaesca en poc de temps i que els governs no en facen cas o fins i tot les menyspreen. Ací rau una de les grans debilitats d’aquests moviments.

Ja en 1978, el sociòleg Léo Scheer alertava com s’estenia el dispositiu de neutralització mitjançant el consum, però també el llenguatge, la producció i qualsevol forma de relació social. “Aquesta societat morta es defineix per l’abandó de tot el que s’ha anomenat civilització. L’única activitat motriu és la materialització de les xarxes fantasmagòriques.” Una tasca que realitza i consolida imatges atractives a fi que la societat hi puga connectar sense dificultat. “Entre el tecnòcrata i l’agent de publicitat no hi ha més que un pas, la independència davant d’allò polític. Però el pas ja està donat en aquesta activitat privilegiada del tecnòcrata que és la planificació. Els grans moments en què cristal·litza i es reforça el fenomen tecnocràtic esdevenen en les guerres o crisis agudes” (La societat sense amo).

Un missatge ple d’indignació, que has compartit, t’ha engrescat a acudir, una vegada més, a manifestar-te; has alçat la veu i has corejat lemes enmig d’una gernació; has escoltat els comunicats i has aplaudit amb ganes; satisfet per la demostració de força, te n’has tornat a casa, has penjat algunes fotos preses amb el mòbil i has comentat les teues impressions, que ara sí. Tanmateix, els qui havien de respondre, ja han passat pàgina.