Humiliació, per Sebastià Carratalà

“No penses, treballa”, li etziba de sobte el seu cap, amb menyspreu, davant de la resta de companys, que abaixen els ulls, incòmodes, a fi d’evitar qualsevol indici de suport envers ella per aquest retret injustificat. A penes fa uns segons, amb bona intenció, ha provat de suggerir-li un canvi en la tasca que està realitzant per tal de millorar-la, però no l’ha deixada acabar ni la primera frase. En fitar-la per damunt de les ulleres, ja ha intuït que no havia de continuar, que havia de callar. Mai abans no haguera imaginat que l’inici d’una simple recomanació poguera provocar una reacció semblant. Ni tan sols ha esperat a saber què volia dir-li; li dóna igual, creu fermament que ningú dels seus subordinats està capacitat per aportar cap idea que supere les seues quant al funcionament de l’empresa.

Els darrers tres mesos, des que va incorporar-s’hi, s’ha esforçat a adaptar-se i aprendre, s’ha posat al dia dedicant més temps que no li correspon, un horari que ara mateix l’empresari considera habitual, fins i tot obligatori. Ella ho ha acceptat amb resignació, creu que la situació del mercat laboral no li permet d’exigir res, almenys de moment. De fet, una por atàvica, intensa, li ha envaït el ventre i s’ha estès per tot el seu cos, apoderant-se’n, quan l’ha tallada d’una manera tan brusca; després de més de dos anys a l’atur sense prestació -era autònoma-, la possibilitat de tornar a quedar-se sense feina li ha travessat el cervell, talment un llamp, i l’ha paralitzada completament. Un instant ha estat suficient per penedir-se i subestimar-se per haver obert la boca i haver-lo importunat.

Durant vint anys, va treballar per compte propi en el sector de la decoració. Havia estudiat arquitectura tècnica i així que va finalitzar la carrera va decidir muntar, demanant un petit préstec inicial avalat pels seus pares, un negoci –allò que ara en diuen emprendre- que, amb molta dedicació, va anar consolidant-se. Funcionava bé fins que el terrabastall general se’l va endur per davant, igual que a tants altres. La caiguda l’ha enfonsada anímicament, i, tot i que estima la seua una bona edat, no se sent amb coratge per començar de nou. Entre els desastrosos darrers exercicis de l’activitat i l’època transcorreguda sense trobar res –una eternitat, a parer seu-, els estalvis n’han minvat fins a quasi desaparèixer, i, per més que els governants s’encaboten a repetir la recepta per eixir del forat, no existeix cap facilitat per posar en marxa un projecte. Ha fet cursets de tota mena per allò de reciclar-se, un terme que associa amb les deixalles, amb la segona vida dels residus; tanmateix, i al contrari del que ocorre amb la vàlua i l’àmplia diversitat dels productes fabricats amb el tractament d’aquests materials, observa al seu voltant que el destí de les persones reciclades no assoleix malauradament resultats tan òptims. Malgrat la formació i l’experiència acumulades, en molts casos de res no els serveix el seu passat.

“No penses -continua el cap-. Ací l’únic que pensa sóc jo, que per això porte quaranta anys manant. Jo sóc qui guanya els diners, i qui et paga”. Ella, humiliada, no s’atreveix a respondre, conscient que no està en condicions de perdre els 800 euros al mes que cobra com a administrativa; amb el sou del seu marit no arriben a cobrir la hipoteca i les despeses familiars bàsiques. En desvia la mirada, li venen ganes de plorar, s’aguanta, però. “Em va ensenyar a manar mon pare, i he seguit els seus consells cada dia des dels vint anys”, crida, perquè ho escolten tots els treballadors de l’oficina. Ho fa de tant en tant, com després li conten els més veterans d’aquesta financera instal·lada en un enorme pis de l’Eixample de València des de fa tres generacions, des que l’alta burgesia de la ciutat s’hi va desplaçar, a aquest barri elegant i senyorial. Aprofita qualsevol oportunitat que se li presenta per mostrar la seua superioritat, per evidenciar més encara qui ostenta el poder. Res estrany, doncs l’objectiu principal del poder “és perpetuar-se: qui posseeix el poder només s’ocupa de conservar-lo i estendre’l… El poder existeix sempre. I existeix a tot arreu” (Mikel Dufrenne, Subversió/perversió, 1977).

Quan se’n va al seu despatx, una de les companyes la consola, li diu que no es preocupe, que prompte s’acostumarà. No sap si podrà, ha pres decisions sobre el que l’afectava des de ben jove. Ella sols desitjava dedicar-se una professió que l’omplira, que la satisfera, i va creure que ho havia aconseguit, que progressaria, que podria oferir-li un futur digne al seu fill. Avui s’ha adonat definitivament que els únics que tenen assegurada la seua posició són els néts del seu cap. Els de sempre.