Perfums, per Sebastià Carratalà

Un intens perfum de flors de taronger t’ha embolcallat així que has eixit de casa; com totes les primaveres, ha envaït els carrers i n’ha desplaçat la resta. Impossible defugir-ne, t’acompanya arreu del poble i del terme. De vegades, un ventijol carregat d’aroma et satura l’olfacte i provoca que una sensació de benestar t’amare el cervell i, per un instant, oblides els problemes quotidians. Quan arribes als primers horts, t’atrapa la visió de les capçades emblanquinades, també del sòl, convertit en un mantell de pètals. Sobta que fins i tot els bancals abandonats –cada volta més- perquè no són rendibles oferisquen una imatge semblant. S’hi resisteixen, a morir, els arbres; mancats de reg i adobs, i de qualsevol mena de cura –tan ben avesats com estaven-, continuen florint any rere any. Potser el seu aspecte no siga el desitjable i els seus fruits no assolisquen la grandària d’abans, però aguantaran fins que algun nou propietari els talle per tal d’incorporar les tres o quatre fanecades a una finca més gran i adaptada als mètodes de conreu actuals, que els petits, després de la desfeta, no poden assumir.

Malgrat la gradual concentració dels tarongerars en poques mans que tot indica que anirà produint-se, en acabar l’hivern, la flaire tornarà a omplir tots els racons. Provindrà d’una terra que ja no pertanyerà a bona part dels veïns, i segurament a causa d’això no la considerarem tan nostra, però la seua presència se n’apoderarà dels sentits de manera inevitable. Ens abordarà i ens seduirà, igual que tants altres estímuls que rebem, tot i ser-ne conscients que beneficien interessos aliens aprofitant-se sempre de la nostra feblesa. El creixent augment dels monopolis en la majoria d’àmbits que afecten la nostra vida ens aboca a les terribles garres, camuflades amb freqüència sota una aparença agradable i captivadora, d’aquests acaparadors disposats a xuclar-nos la sang. Sense que ens n’adonem massa sovint, les dolces aromes que en desprenen ens enxampen, anul·len la nostra voluntat i ens sotmeten als seus designis.

Ens agrada creure’ns totalment lliures i amos del nostre destí, tanmateix, com les olors que inunden un espai i ens penetren fins al moll de l’os, existeixen factors que ens impregnen i condicionen els nostres actes. Aquests factors, generalment induïts, són els que ens condueixen a comportar-nos de determinades formes segons l’època de l’any o a adquirir compulsivament certs béns sense els quals pensem que no podem viure. John Kenneth Galbraith, en La societat opulenta (1958), afirma que “a mesura que una societat va tornant-se més opulenta, les necessitats van creant-se cada vegada més pel procés que les satisfà. La seua actuació pot ser passiva. Els increments en el consum, la contrapartida dels increments en la producció, actuen per suggestió o per emulació a fi de crear necessitats. Però els productors poden actuar també de manera activa, creant necessitats a partir de la publicitat i de la tècnica de vendes. Les necessitats vénen així a dependre del producte”.

Molt han canviat aquests procediments, que s’han tornat més subtils i efectius, més sofisticats, des que l’economista nord-americà insistia que “en termes tècnics, no es pot ja suposar que el benestar siga major a un nivell superior de producció que a un nivell inferior. Pot ser el mateix. El nivell superior de producció posseeix, simplement, un major nivell de creació de necessitats que requereix un nivell major de satisfacció de les mateixes… Serà convenient, per tant, que ho denominen l’efecte dependència”. Dependència fins a graus insospitats d’unes directrius que ens marquen els camins a seguir no sols quant a les tendències de moda i de compra, sinó també quant a l’actitud davant de qüestions fonamentals per al futur. L’eficàcia d’aquestes pràctiques és indiscutible en qualsevol camp.

Aquests dies de lleure –els qui treballen i encara poden, és clar; els qui no, s’enfonsaran més encara en el pou de la frustració-, incentivats per la fragància melosa que segreguen mitjans de tota mena, hem decidit que viatjarem a la mar o a la muntanya, o a una ciutat turística europea, per desconnectar de la realitat i agarrar forces; que prendrem el sol i passejarem; que en gaudirem amb la família i els amics. Un parèntesi imprescindible farcit de activitats previsibles. Hem olorat el baf embriagador que han amollat en l’ambient i ens hem limitat, com sempre, a anar darrere del seu rastre sense preguntar-nos on ens portarà.