Sense pluja, per Sebastià Carratalà

Sota un blau esclatant només travessat per alguns núvols esparsos dels quals no cal esperar ni una gota de pluja –una predicció que no han parat de repetir els espais meteorològics els dies abans-, l’èxode cap als llocs d’esbarjo s’ha vist incrementat de forma considerable –una constatació que no han parat de repetir els noticiaris els dies posteriors-. Milions de persones s’han traslladat a indrets més o menys allunyats de les seues residències habituals complint el ritu anual que anticipa les desitjades vacances estiuenques, i, potser, incita a somiar amb un estat de lleure permanent, sense obligacions ni preocupacions laborals, a la manera de les classes socials que precisament per aquest motiu han rebut l’apel·latiu d’ocioses. Trencar l’angoixant rutina quotidiana, alliberar-se del jou del treball alienant, dedicar tot el temps a u mateix, constitueixen alguns dels anhels insatisfets, jorn rere jorn, de la majoria de la ciutadania, que semblen materialitzar-se en els moments del calendari indicats a tal fi.

El cel lluminós que darrerament ens acompanya de seguit convida a gaudir de l’aire lliure, ens proporciona una vitalitat, fins i tot un grau d’eufòria, que l’obstinada realitat s’entesta a combatre, d’igual manera que la manca d’aigua que aquest bon oratge implica suposa un perill per al camp i per a l’abastiment de nombroses poblacions. Els costa de veure-ho, però, a moltes persones –cada vegada més- no vinculades a la terra i sense cap dificultat a l’hora d’obrir l’aixeta quan els ve de gust, que, a més, sospiren perquè els caps de setmana el sol llua amb força per tal de gaudir-ne fora dels espais tancats en què, amb freqüència, transcorren les jornades de feina. Aquesta mirada sobre l’entorn en clau personal, que només contempla aquesta mena d’interessos, s’ha generalitzat en excés, malauradament. Amb tot, no ha d’estranyar-nos, només cal comprovar els missatges que llancen tothora la majoria de mitjans lloant les bondats del sol perpetu que fruïm, gràcies al qual –diuen- som el destí turístic preferit de bona part d’Europa.

Tanmateix, malgrat batre rècords d’afluència –llegim-, els visitants estrangers no són suficients per omplir i mantindre la primera de les nostres indústries, l’hotelera, que necessita la vinguda de turistes de la resta de l’Estat. L’empobriment que s’ha produït, i que no té traces d’aturar-se, va en contra, evidentment, d’aquesta recuperació. Com a solució, en vistes de convèncer els indecisos de la minvant capa mitjana que s’hi gasten els pocs diners disponibles, es promou, fins a límits exagerats, l’eterna primavera, quan no estiu directament, que s’ha instal·lat al nostre país, eludint qualsevol altra consideració. El viatge a algun paradís tropical, tan comú en altres èpoques, va quedant-se exclusivament a l’abast dels privilegiats de sempre, i ha de ser substituït per llocs més pròxims i, sobretot, més barats.

Ens van fer creure que havíem assolit un nivell de benestar fonamentat en unes bases sòlides, que es perllongaria a les futures generacions; ens van fer creure en un progrés material continu, imparable, que cada vegada encabia a més gent; ens van mostrar l’esquer i vam picar. No podia ser d’altra manera, doncs com assenyala Adela Cortina en Por una ètica del consumo (2002), l’afany d’emulació de les classes altes, les classes ocioses, és un dels factors que porten al consum i a l’acumulació de béns desmesurats per part dels qui pertanyen a un estatus social inferior en l’intent de pujar i igualar-s’hi. A falta d’altres valors -que no s’han fomentat gens, al contrari, s’han menyspreat-, l’únic referent, els diners, predomina sobre qualsevol altre arreu. Ara, ja hauríem d’haver-nos adonat que els veritables posseïdors, després de deixar que en tastarem una mica per tal de lligar-nos ben curt, no anaven a permetre que ascendirem ni un graó del seu Olimp.

Aquests dies passats, autovies plenes d’embussos, ciutats intransitables, platges de gom a gom, han reblit la informació de ràdios i televisions tot provant de convèncer-nos que aquestes escapades amb què ens evadim de les misèries diàries, especialment si no plou, indiquen que marxem en la direcció adequada: així que ens donen l’oportunitat, continuem imitant, amb artificis de segona, el comportament dels rics que ens sotmeten. Fins al proper pont.