El seu origen psíquic, obliga a cometre actes compulsius, probablement encara en una fase subliminal, motiu pel qual la curació d’aquest mal estrany i poc freqüent resulta complicada. Cal un Gran Metge, com diu Szczeklik, “una excepció tan rara com aquesta síndrome”, per identificar determinades afeccions quan sovint altres col·legues “no entenen la confessió del cos, quan no troben resposta a la pregunta de per què ocorre el que ocorre, quan no saben ajudar…” Potser són tan escassos com els grans economistes i els grans polítics, aquells capaços de detectar els veritables problemes i receptar els remeis adequats en cada època, aquells que davant d’una situació social com l’actual, amb un cos prostrat a causa d’un cap malsà i destructiu, un cap convençut que només mitjançant el patiment al qual sotmet el seus membres superarà la crisi en què està sumit, dictaminarien clarament que darrere hi ha una síndrome semblant a la de Münchhausen.
El baró de Münchhausen (1720-1797), un oficial alemany que va lluitar al servei dels russos en dues campanyes contra els turcs, quan va tornar a casa, a Hannover, va dedicar-se a contar les aventures inversemblants i absurdes que havia viscut. En una, per exemple, narrava com havia pogut treure’s a si mateix i el cavall que muntava d’un pantà, estirant-se els seus propis cabells. Les històries del Baró Mentida (Lügenbaron) –que així l’anomenaven- van estendres arreu d’Europa, convertint-lo en un personatge vinculat a les fantasies més increïbles. A mitjans del segle passat, alhora que a la síndrome, aquest oficial també va donar nom al trilema de Münchhausen, encunyat en el context de la teoria del coneixement, que designa la impossibilitat de provar cap veritat fins i tot en els camps de la lògica i la matemàtica.
Així doncs, davant d’un Münchhausen, siga mèdic o filosòfic, el pessimisme s’imposa; les estadístiques indiquen que quasi mai no s’aconsegueix l’èxit. Amb tot, cal actuar amb urgència, especialment quan afecta els governants. En el primer cas, seguint els consells d’Andrzej Szczeklik, hem de partir del convenciment que existeixen secrets ocults que hem d’esbrinar analitzant les relacions amb els pares, la família i les persones del seu cercle més pròxim –favors, comissions, nepotisme, fraus, evasió de capitals..-. Unes intimitats que intenten mantindre tancades a clau i pany, perquè si ixen a la llum, poden deixar en evidència un entramat d’interessos que ve de lluny, massa lluny. En el segon, l’argument per justificar les proposicions que defensen sempre condueix a la tercera alternativa del trilema: un tall arbitrari en el raonament que acaba emparant-se en el sentit comú –un concepte tantes vegades invocat en va, sobretot per Rajoy-, i que representa una suspensió arbitrària del principi de raó suficient. Un sentit comú que –com apuntava adés-, en realitat, només prova d’imposar-nos siga com siga els preceptes de la seua doctrina, malgrat que provoquen en el cos social del qual en formem part tots els estralls propis de la síndrome de Münchhausen.
