L’odi, per Sebastià Carratalà

Observa atentament tot el que ocorre al seu voltant, res no ha d’escapar-se’n, del seu control. Des d’ahir que sent els músculs en tensió; aquestes situacions, que cada dia sovintegen més, li transmeten una vitalitat inusitada, excepcional. Forma part d’un engranatge que ha de funcionar a la perfecció a fi de neutralitzar els perills latents en qualsevol mirada, en qualsevol moviment; sap que res no és anodí ni fortuït en esdeveniments d’aquesta mena. Convençut de la importància de mantindre l’ordre establert amb els mitjans a l’abast, s’ha preparat a consciència mentalment i física.

Prové d’una família treballadora, però conformada amb el lloc i el paper que li corresponen, i aquesta ocupació li dóna sensació de poder sense trencar amb això. Ha assumit que realitza una tasca fonamental per a la convivència social, que sense la seua actuació es convertiria en caòtica. Rep instruccions del seus comandaments, que a la vegada les reben de les autoritats, i les executa, i prou. Ell no és ningú per qüestionar-ne la idoneïtat i el mètodes que ha d’emprar, faltaria més; ho va acceptar des que va decidir ingressar en el cos de la policia, i, més encara, en la brigada antiavalots. No només actua protegit per la cuirassa que el cobreix de cap a peus, sinó també per la que li ofereix l’estat en nom del qual intervé per evitar que conciutadans seus protesten de manera excessiva per allò que consideren injust.

Perquè la desmesura –creu- resulta massa freqüent entre els manifestants, que no accepten que s’apliquen les polítiques que la majoria ha votat en les urnes, tot i que no es complesquen. Entén que els governants no vulguen perdre legitimitat a causa de gentades omplint els carrers de les ciutats i que, per tant, una de les seues missions consisteix a fer que disminuesquen. Cal que no s’hi vegen participacions massives i, menys encara, de persones pertanyents al creixent col·lectiu mancat de recursos o en una conjuntura precària de la qual saben que no eixiran. Res de nou, al segle XVIII, la multitud, quan no celebrava una festa, ja molestava els mandataris i era rebutjada, motiu pel qual l’anomenaven massa, populatxo o eixam.

“La preocupació pels pobres és constant. Hom tem el seu desordre”, assevera Arlette Farge referint-se a aquest segle. “Socórrer els pobres no té com a corol·lari ni com a objectiu suprimir la divisió de la societat entre rics i pobres, sinó atenuar les diferències massa profundes entre les classes, que es tornen perilloses”. Amb tot, la historiadora francesa apunta un aspecte clau per comprendre d’una forma cabal la realitat més crua i aterridora: “Darrere dels preceptes, s’alberga una certesa mai no expressada obertament: aquell que no té no és. L’exclusió dels pobres obeeix a la convicció que qui no posseeix res pràcticament desapareix”. Davant de la impossibilitat que s’esvaesquen totalment, però, hi haurà que conduir i sotmetre, fer dòcil, aquesta munió de gent a la qual, a més, de manera implícita o subliminal “hom prohibeix odiar, a fi de preservar la tranquil·litat pública. Els pobres són condemnats a una cita perpètua d’obediència respecte a les seues condicions i a les autoritats que els governen” (Efusió i turment. El relat dels cossos. Història del poble al segle XVIII, 2007).

Potser, avui encara, sota aquesta obsessió per silenciar les veus dissidents, els sentiments d’injustícia, s’amaga aquell desig del poder absolut de ser exalçat i aplaudit faça el que faça. Existia en aquella època, per part de reis i prínceps, “una intolerància enfront del vast camp de les sensacions i els afectes i certa incomprensió que tota prohibició o tota sol·licitació relativa a l’expressivitat era una invitació a sensibilitats encara més exacerbades i actes reivindicatius intensament perillosos”. I sembla que en el fons l’esperit dels qui manen continua sent idèntic: anorrear qualsevol temptativa de convocar i constituir un grup nombrós, siga virtual o real, que pose en dubte la posició privilegiada seua i dels seus. Com bé van evidenciar les declaracions del cap policial encarregat de reprimir la primavera valenciana, la multitud és el principal enemic.

L’agent antiavalots, equipat per atacar i defensar-se com si anara a entrar en combat, no permetrà que cap esguard, que cap gest, que cap acció, que cap pensament, deixe intuir ni un bri de rancúnia contra el poder dominant. Així que en detecte, al més mínim indici, descarregarà contundents bastonades o dispararà pilotes de goma, sense contemplacions, indiscriminadament. Altres, amb la mateixa intenció, amb la mateixa actitud, persegueixen, implacables, qualsevol signe d’hostilitat en aquest sentit des de despatxos. Només ells i els qui representen poden posseir el monopoli de l’odi.