“El país estava dominat per la febre”, afirma l’observador després d’analitzar les dades del que va ocórrer durant aquells anys. L’augment incessant dels preus de determinats béns va provocar el sorgiment de fortunes sobtades arreu, un fet que, tal com s’anava coneixent, contagiava l’ardència a més persones. En realitat, es tractava d’un “fenomen social o, dit en altres paraules, una psicosi col·lectiva”, que s’estenia amb una rapidesa esbalaïdora. Sovint, les classes baixes i mitjanes creuen que es donen les condicions idònies per posseir en poc de temps el mateix que els rics i, a més, així que ho han aconseguit, comportar-se com a tals, sense tindre en compte que quan això s’acompleix, “reben un merescut càstig diví” –diu l’autor amb una considerable dosi d’ironia-. Abans que la maledicció es fera efectiva, però, es va desfermar un estat d’eufòria generalitzat que va assolir graus insospitats.
La diferència entre el valor real dels productes que s’oferien i l’import que s’hi pagava no parava d’incrementar-se –“s’obria un abisme”-, i “els qui ho desembutxacaven, ho feien de bona gana, amb alegria, com si tingueren el pressentiment que el destí els somriuria aviat. La majoria dels afectats per la febre jugaven a l’alça, és a dir, amb la convicció que la conjuntura es mantindria eternament”. N’hi ha hagut amb freqüència, d’alienacions: religioses, bèl·liques, revolucionàries o socials, com la febre de l’or o el crack de 1929; i, bé induïdes, bé espontànies, només aprofundint en els esdeveniments i l’ambient de l’època se’n poden arribar a comprendre d’una forma cabal l’aparició i el desenvolupament.
El poeta polonès Zbigniew Herbert fa aquests comentaris en un dels assaigs inclosos en Natura morta amb brida (2004), un deliciós llibre que dedica al període d’esplendor artístic d’Holanda. Tot i que es refereix a la bogeria per la tulipa que va envair aquest país durant la primera meitat del segle XVII, a conseqüència de la qual s’arribaren a desemborsar xifres astronòmiques pels bulbs de determinades varietats d’aquesta flor, perfectament podria estar parlant de desgavells semblants que han tingut lloc recentment o d’altres que encara perduren.
“Els preus pujaven, i es calculava que pujarien fins a l’infinit perquè aquesta era la lògica de la mania. Una bona part de les persones més cautes emmagatzemava els seus valors per llençar-los al mercat en el moment conjunturalment més propici. I precisament eren aquestes persones cautes (com succeeix d’habitud amb els treballadors modests que queden atrapats en les xarxes dels jocs d’atzar) les qui sofriren la derrota més dolorosa”, escriu Herbert. I aquestes paraules, inevitablement, ens recorden una de les conviccions més esteses i arrelades que ens ha tocat viure a nosaltres i la seua posterior fallida.
“Ja en 1636 es va perdre la fe en el lluminós futur de les tulipes. Es va enfonsar l’edifici de la confiança i de les il·lusions exagerades. L’oferta de les tulipes era cada vegada més gran, mentre que la demanda descendia de manera preocupant. Al final, tothom volia vendre, però ja no n’hi havia persones que s’arriscaren”. I justament edificis reals, de resistent formigó armat, i no figurats, han estat els protagonistes de l’encegament que ens va afectar la dècada passada. Igual que amb les belles flors que obsessionaven els holandesos, la taxació dels habitatges, totalment arbitrària, ha estat allunyada de la realitat i de qualsevol raó. I també n’han acabat pagant i patint la caiguda en major proporció els mateixos, els qui menys tenen. Siga una bombolla floral, siga una bombolla immobiliària, els mecanismes que les inflen, les causes del seu esclat i les conseqüències són idèntiques.
Malgrat això –i resulta inquietant pensar-ho-, sempre existeix algun assumpte que pugna per ocupar l’espai que la desfeta anterior ha deixat lliure en el nostre cap, tot intentant coexistir amb aquells altres que, fins que no rebenten, continuen imposant els seus criteris enfollits a importants sectors de la societat. Només cal que pensem en el futbol i tot el que l’envolta, des de les quantitats que es satisfan pels jugadors i per les entrades al ressò de l’esdeveniment més ridícul i absurd, i a les repercussions de les victòries i les derrotes. Potser algun dia ja no hi serem tan pendents d’aquest negoci –més prompte o més tard, esclafirà-, però segur que n’haurà aparegut un altre que farà que ens comportem d’una manera similar.
Ara bé, convindreu amb mi que entre apassionar-se per una Tulipa Negra o una Semper Augustus, o per uns quants nois divertint-se darrere d’una pilota sempre hi haurà un punt de lirisme i excel·lència a favor de les primeres per més bellesa que algú puga veure en els segons. Amb ulls freds i distants, sense la pressió i els condicionaments als quals estem sotmesos diàriament, costaria de trobar l’atractiu, si més no, a una tulipa amb mitges.
