L’actor, ja ancià, ix a escena un dia més. S’ha passat pràcticament la vida sencera sota els focus; prové d’una llarga nissaga dedicada a la professió, ho ha viscut des que se’n recorda, d’una manera natural. En el fons, això sí, sempre ha interpretat el mateix paper, no n’hauria sabut fer cap altre, però li ha anat bé: la carrera ha estat llarga i l’èxit i l’aplaudiment l’han acompanyat fins gairebé el final. Li agradaria continuar damunt de l’entaulat, tanmateix, davant de la davallada del nombre d’assistents a les funcions, cal que cedisca el protagonisme a la generació següent –ben coneguda pel públic, no debades debuten així que naixen- si vol que la companyia fundada pels seus avantpassats no desaparega definitivament.
Avui, quan puja el teló, el veiem en un ambient opressiu, asfixiant, fins i tot claustrofòbic. Encaixat, d’una banda, entre objectes de caràcter simbòlic a ambdós laterals que el constrenyen en excés –sembla que de sobte vagen a llençar-se a sobre i a reduir-lo-, i, d’altra banda, entre el llenç de paret revestida de fusta de darrere i la gran taula de despatx –que ens hi separa, als espectadors, de forma dràstica, rotunda, definitiva-, transpira immobilisme de cap a peus. L’espai, pretesament sobri, encara que respon amb més exactitud al qualificatiu de ranci, d’una noblesa caduca, n’accentua el posat solemne, hieràtic, -només trencat per l’escàs i mesurat moviment de les mans-, incrementat, a més, per l’estranya aurèola que l’envolta, un efecte mitjançant el qual els escenògrafs han volgut transmetre la sensació que la seua figura irradia llum. Una sèrie de línies verticals i horitzontals estructura el conjunt, força encarcarat, en una mena de quadrícula a fi que cada element ocupe el lloc assignat prèviament, sense cap possibilitat de desplaçament.
Les seues obres han tingut, des dels inicis, decorats similars, més propis d’una altra època. I no perquè al·ludisquen a moments històrics pretèrits, sinó perquè la concepció que ell i la seua troupe tenen del món que pretenen representar pertany al passat. Malgrat aquest desfasament, o potser precisament per això, perquè la por a les transformacions està més arrelada del que podem creure i les seues escenificacions són un signe clar d’immutabilitat, el seu nom ha esdevingut més popular que no caldria suposar. A més, s’ha convertit en una persona poderosa, tot creant aliances i una xarxa d’interessos entre empresaris i institucions vinculats al sector que s’ha estès, gràcies a la seua projecció mediàtica, a tots els àmbits, fins al punt que ha influït i modelat el gust de bona part del públic, una barreja que combina, entre altres components, una dosi important de nostàlgia d’un esplendor mític i del kitsch més pur. Amb aquest objectiu –la fama s’ha de cultivar-, no han estalviat esforços per aparèixer allà on han albirat que la seua presència tindria repercussió en algun nínxol de mercat, des de noticiaris fins a la premsa groga i del cor, sense escrúpols de cap tipus. Els incondicionals i aduladors, i la claca ben pagada que els donen suport i ovacionen allà on actuen, han aconseguit donar una imatge reeixida de la decadència durant dècades.
No ha llegit mai la novel·la en què es basa la pel·lícula de Luchino Visconti, estrenada en 1963 -no li va massa això, ja té prou amb fer una ullada als guions que ha d’interpretar-, però s’ha informat sobre l’autor, Giuseppe Tomasi de Lampedusa, i els seus orígens: dotzè duc de Palma di Montechiaro, onzè príncep de Lampedusa, baró de la Torreta, Gran d’Espanya de primera classe. Naixença i títols li donen versemblança a les seues paraules, ho coneix de primera mà. Li ha vingut al cap ara, de nou, mentre pronuncia, com d’habitud, mecànicament, el discurs de comiat d’aquesta comèdia de la qual serà protagonista per última vegada. Alguns còmics –i algunes companyies-, avesats a representar determinades obres ininterrompudament, interioritzen tant el seu paper que arriba un moment que no distingeixen la realitat de la ficció, i només aspiren, quan han de deixar les taules inevitablement, que el vell espectacle continue en mans dels seus ben ensinistrats successors, ignorant les noves i encoratjadores propostes que sorgeixen arreu i que deixen les seues obsoletes.
