Va acudir a primera hora del matí per unir-se als companys que es concentraven a les portes de l’empresa, on tot va transcórrer amb tranquil·litat. A mitjan vesprada, van dirigir-se al punt d’inici de la manifestació al centre de la ciutat. Durant el recorregut, quan ell i el seu grup van passar per davant d’una seu governamental fortament protegida, un lloc en què els crits i els insults contra els responsables polítics pujaven de to, van aturar-se i van encarar-se amb els policies que formaven una barrera a fi de custodiar l’edifici. En un moment donat, de sobte, van carregar contra ells violentament. Entre els colps, les corredisses i les caigudes, el caos va apoderar-se’n de seguida. Sense adonar-se’n, es va veure estès a terra; les bastonades li venien per totes bandes. Mig inconscient, van alçar-lo, el van emmanillar i van portar-lo al furgó policial. A la comissaria, el van identificar i, després de passar la nit al calabós, va passar a disposició judicial.
Que els fiscals demanen la imposició d’aquesta mena de penes, amb l’objectiu que siguen exemplars, per uns delictes inexistents quan la delinqüència real campa pels despatxos amb total impunitat, sols indica la necessitat de protegir-se cada vegada més que tenen els estaments poderosos i privilegiats davant de les protestes massives i el desencant generalitzat. Uns senyals de desgast, evidents ja fa molt de temps, que han intentat negar de forma reiterada, i que en realitat són la punta de l’iceberg, la part visible de la majoria silenciosa que, veges tu, no avança per on pensaven. I més encara si observa amb claredat que “la delinqüència pròpia de la riquesa està tolerada per les lleis i quan cau als seus peus està segura de la indulgència dels tribunals i de la discreció de la premsa”.
Per això -adverteix Foucault-, en aquella època, a França, va sorgir la idea de convertir cadascun d’aquest processos criminals en una ocasió per obrir el debat polític i denunciar el funcionament general de la justícia penal. Així, els periòdics populars van tractar d’invertir sistemàticament la tendència monòtona que culpabilitzava només les capes baixes, tot presentant la podridura moral de les classes dirigents. I també, anant més enllà, van palesar el xoc de forces que s’oposaven entre si. Un enfrontament que, malgrat els anys transcorreguts i el fet d’haver-nos convençut durant un període breu que pertanyia al passat, mai no ha desaparegut –seguia present de manera soterrada-, i que ha revifat així que han imposat, sense dissimular-ho –ja no els cal-, els seus interessos.
La desproporció existent entre les condemnes per aquests suposats delictes –i, a més, la rapidesa i l’eficàcia que mostra la judicatura en aquests casos- i les que afecten a polítics i empresaris corruptes augmenten jorn rere jorn la fractura oberta en el sistema que ells mateixos asseguren que defensen i mantenen estable. Potser el dia que menys s’ho esperen, el forat, fosc i profund, els acabe engolint.
