Diari La Veu del País Valencià
Delictes inexistents, per Sebastià Carratalà
Aquell dia va secundar la vaga convocada pels sindicats del sector en què treballava; mai no havia estat molt combatiu, però les condicions laborals i el sou de misèria l’havien convençut de la necessitat d’accions contundents. Amb vint-i-nou anys, encara vivia a casa dels pares i no albirava cap possibilitat d’emancipar-se; des que havia acabat la carrera, només havia aconseguit contractes temporals –sense relació amb la seua preparació-, ocupacions porqueria amb salaris porqueria. I encara sort –pensava- que havia anat encadenant-los, no com alguns amics i coneguts seus que feia anys que no trobaven res.

Va acudir a primera hora del matí per unir-se als companys que es concentraven a les portes de l’empresa, on tot va transcórrer amb tranquil·litat. A mitjan vesprada, van dirigir-se al punt d’inici de la manifestació al centre de la ciutat. Durant el recorregut, quan ell i el seu grup van passar per davant d’una seu governamental fortament protegida, un lloc en què els crits i els insults contra els responsables polítics pujaven de to, van aturar-se i van encarar-se amb els policies que formaven una barrera a fi de custodiar l’edifici. En un moment donat, de sobte, van carregar contra ells violentament. Entre els colps, les corredisses i les caigudes, el caos va apoderar-se’n de seguida. Sense adonar-se’n, es va veure estès a terra; les bastonades li venien per totes bandes. Mig inconscient, van alçar-lo, el van emmanillar i van portar-lo al furgó policial. A la comissaria, el van identificar i, després de passar la nit al calabós, va passar a disposició judicial.

Mesos després, el tribunal que el va jutjar per desordres públics i atemptat contra l’autoritat el va condemnar a tres anys de presó. Va presentar un recurs que, ara, una instància judicial superior ha desestimat, tot ratificant la sentència dictada anteriorment. No és un cas excepcional, actualment hi ha quaranta procediments oberts per causes similars a tot l’Estat. Tampoc no és cap novetat, ja en la primera meitat del segle XIX, “s’acusava molt regularment els actes obrers de ser animats, si no manipulats, per simples criminals”, diu Michel Foucault en Vigilar i castigar (1975). “S’ha demostrat en els veredictes una severitat amb freqüència més gran contra els obrers que contra els lladres… En suma, una veritable tàctica de la confusió la finalitat de la qual era crear un estat de conflicte permanent”, continua apuntant.

Que els fiscals demanen la imposició d’aquesta mena de penes, amb l’objectiu que siguen exemplars, per uns delictes inexistents quan la delinqüència real campa pels despatxos amb total impunitat, sols indica la necessitat de protegir-se cada vegada més que tenen els estaments poderosos i privilegiats davant de les protestes massives i el desencant generalitzat. Uns senyals de desgast, evidents ja fa molt de temps, que han intentat negar de forma reiterada, i que en realitat són la punta de l’iceberg, la part visible de la majoria silenciosa que, veges tu, no avança per on pensaven. I més encara si observa amb claredat que “la delinqüència pròpia de la riquesa està tolerada per les lleis i quan cau als seus peus està segura de la indulgència dels tribunals i de la discreció de la premsa”.

Per això -adverteix Foucault-, en aquella època, a França, va sorgir la idea de convertir cadascun d’aquest processos criminals en una ocasió per obrir el debat polític i denunciar el funcionament general de la justícia penal. Així, els periòdics populars van tractar d’invertir sistemàticament la tendència monòtona que culpabilitzava només les capes baixes, tot presentant la podridura moral de les classes dirigents. I també, anant més enllà, van palesar el xoc de forces que s’oposaven entre si. Un enfrontament que, malgrat els anys transcorreguts i el fet d’haver-nos convençut durant un període breu que pertanyia al passat, mai no ha desaparegut –seguia present de manera soterrada-, i que ha revifat així que han imposat, sense dissimular-ho –ja no els cal-, els seus interessos.

La desproporció existent entre les condemnes per aquests suposats delictes –i, a més, la rapidesa i l’eficàcia que mostra la judicatura en aquests casos- i les que afecten a polítics i empresaris corruptes augmenten jorn rere jorn la fractura oberta en el sistema que ells mateixos asseguren que defensen i mantenen estable. Potser el dia que menys s’ho esperen, el forat, fosc i profund, els acabe engolint.

Comparteix

Icona de pantalla completa