“No tenim somnis barats”, acaba dient la veu en off de l’espot publicitari d’un joc d’atzar després d’enumerar una sèrie d’activitats elitistes que suposadament ens agradaria fer a la majoria si poguérem, és a dir, si forem rics. Tot i que les campanyes de màrqueting de loteries i productes semblants sempre han provat de persuadir-nos que participar-hi és una manera ràpida de satisfer els nostres desitjos, ara, a més, han reforçat aquest missatge amb la idea que a través dels premis grossos que ofereixen atenyerem la llibertat de sobte. L’acceptació d’aquesta afirmació sense més constataria que bona part de la ciutadania creu que no en gaudeix, de llibertat, almenys en el grau suficient, i que només l’assoliria de forma plena amb la possessió d’una gran fortuna que, sobretot, li permetera prescindir d’un treball alienant -qui en tinga, que fins a aquest extrem hem arribat.
De ser certes, la reducció d’un concepte tan elevat a aquestes premisses seria realment preocupant. I, malauradament, el fet que constituïsquen el fil argumental que subjau en aquests anuncis indica quin és el pensament predominant. Potser no ens sentim tan lliures com voldríem, malgrat pertànyer a un estat democràtic, i tendim a identificar les persones opulentes com a les úniques que ho són de veres. Tampoc no cal que ens estranyem, però; ens trobem en una època en què el diner regna, omnipotent, sobre qualsevol altre déu. Res no li fa ombra, i sovintegen les genuflexions davant de la seua presència i dels seus portadors, fins i tot davant del seu nom: així que se l’esmenta, adoptem l’actitud pròpia dels adoradors. Tal volta, que s’haja convertit gairebé en una qüestió de xifres, abstracta, sense cos de cap mena, l’ha dotat, paradoxalment, d’una aura espiritual de la qual encara no en som massa conscients.
No debades, fou l’aventurer, vitalista i transgressor Giacomo Casanova qui va aconseguir implantar la loto a França quan va aplegar a París després de la famosa fugida de
I Piombi, la presó veneciana, en 1757. L’amistat amb el cardenal François de Bernis li va facilitar l’accés al ministre d’Hisenda just en el moment que discutia –no ho veia clar- la conveniència de posar en marxa una loteria a l’estil genovès a fi de salvar de la bancarrota l’Escola Militar. Casanova, gràcies a les seues argúcies i els seus dots de persuasió, va convèncer el ministre i altres alts càrrecs –apropiant-se d’un projecte que no era seu- de la idoneïtat d’aquest joc popular per augmentar els ingressos del monarca, tot assegurant-los que dominava una teoria matemàtica i política que en garantia el benefici. Va prometre quintuplicar la recaptació prevista a condició que les arques reials perderen en la primera emissió. Jugador compulsiu, que va arruïnar-se moltes vegades per no tindre en compte el càlcul o la ciència -“sense que fer-ho així signifique ser un bergant”, apunta en les seues memòries-, mai no va justificar el joc, entenia les apostes organitzades com un mal menor que satisfeia el públic i afavoria l’Estat. Creia que políticament només existia una raó per no adoptar-lo: “Que el rei no volgués permetre el joc als seus súbdits”. Defensava que el càlcul moral era tan exacte com el càlcul matemàtic, doncs “sense aquesta certesa el món no hagués creat companyies d’assegurances tan riques i esplendoroses, que es burlaven de la fortuna i dels dèbils que la temien.”
L’anhelada llibertat amb què somiem, per tant, no provindrà dels milions que un colp de sort ens puga deixar a canvi d’engreixar la maquinària que per una altra banda ens constreny, sinó pel discerniment. “L’única ciència de l’home és aquella que el pot ensenyar a conèixer-se: totes les altres són vanes. Si existeix un home desgraciat que pense que no és culpa seua, és per la seua gran ignorància. Què ha après, si no ha après a esdevenir feliç? ”, adverteix el venecià. Mentrestant això no ocórrega, continuarem perseguint quimeres que ens posen a l’abast de la mà i que s’esfumen així que les toquem. Miratges que proven, amb èxit, de desviar la nostra atenció del realment important perquè ens fixem en l’accessori.
Per a Casanova, que va passar per vicissituds tan extremes, el desenvolupament de l’enteniment i l’haver evitat caure en la covardia de la credulitat s’erigeixen en dos dels pilars bàsics que el sustenten quan es troba sol, cara a cara amb ell mateix, la resta s’esvaeix. Potser caldria que ens preguntàrem què queda de nosaltres, a què aspirem, quan ens limitem a transitar els camins ja traçats, imposats, i només confiem en l’atzar perquè ens canvie la vida.
