Camina amb dificultat, feixugament, els genolls li fan mal; només espera dies assolellats i secs perquè el dolor minve. I encara sort que resideix en un poble pla i pot traslladar-se en bicicleta i moure així un poc les cames, si haguera d’anar a peu, no ho suportaria. Va haver de pujar una família nombrosa treballant com un mul en allò que eixia, faenes poc qualificades, amb la voluntat de criar els fills i la confiança de gaudir d’uns anys de jubilació plàcids junt a la seua dona. Tanmateix, ella va emmalaltir just quan va arribar l’època d’esbargiment tan desitjada i hagué de tindre’n cura fins que va morir, tres anys després. Se sent enganyat, i no pot evitar de repetir a les persones de mitjana edat que coneix, i que considera que dediquen massa temps a les seues ocupacions, que afluixen, que la vida no és només això, que prompte s’adonaran que a penes queda res, que bona part del que anhelaven mentre s’esforçaven a ser més productius s’ha esvaït. Que, en realitat, sols existeix el present, una certesa que ha descobert tard. Si ho haguera sabut, diu, ara no estaria penedint-se del que ha fet.
En el fons, però, és conscient que els seus consells no aprofiten de res: tots –els seus interlocutors, ara, i ell, abans, també- intuïm el que va a succeir i tanquem els ulls. Dins del laberint d’alts murs a través del qual discorren les jornades, la llum s’albira llunyana, i de les possibles sortides amb què ens trobarem en coneixem ben poc. Els infinits camins que hem de triar de seguit ens conduiran cap a una, potser encertada, o cap a una altra, potser equivocada, i no sempre disposem dels elements de judici necessaris ni, dissortadament, de la llibertat d’elecció que ens agradaria. Sovint, continuem endavant i prou, sense remei, convençuts que alguna vegada decidirem com volem viure. Amb tot, així que se li presenta l’oportunitat, contundent, adverteix als més joves que no caiguen en el mateix parany que ell. Limitat per qüestions de salut, a soles en una casa tan plena en altres períodes en què ell era fora de sol a sol, amb recursos escassos, amb una pobre preparació que no li permet omplir les hores llargues i tedioses en res més que no siga veure la televisió, el món s’ha reduït a quatre coses bàsiques, a sobreviure. Mai no s’ho haguera imaginat.
Malgrat que els avenços de la medicina han augmentat de manera molt considerable l’esperança de vida en les darreres dècades, encara podem convindre amb Montaigne que “morir de vellesa és una mort estranya, singular i extraordinària; és l’última i extrema forma de morir…” Ara bé, tenint en compte les expectatives pròpies del segle XVI, comprenem que creguera que als vint anys ja mostrem el que hem de ser i prometem tot el que podrem ser: “Cap ànima que no haja donat en aquesta edat senyals evidents de la seua força no en donarà proves més tard. En aquest moment, o mai, les qualitats naturals i virtuts naturals mostren el que tenen de vigorós i de bell.” Avui, ningú no concebria que amb el doble d’anys que indica l’assagista no tenim possibilitats d’intentar fer sorgir el millor de cadascú, el que marcarà el futur. Per això l’home jubilat es dirigeix als qui unes centúries abans hagueren estat vists com a vells i que encara tenen oberta l’opció de redreçar la trajectòria vital, tot pensant que finalment, a partir d’aquest punt, la senectut s’assoleix quan u menys s’ho espera.
Quan algú pertany a l’elevat percentatge de la joventut que està a l’atur i sense perspectives laborals, amb les lògiques preocupacions, inquietuds i carències que això genera, i, per tant, privat del desenvolupament i de l’accés al benestar i a la seguretat econòmica que hauria de ser habitual, així que aconsegueix una ocupació, s’afanyarà per mantindre-la sacrificant el que calga. I, tot salvant les distàncies, i fins i tot retardant l’edat a què es refereix un parell de dècades, avisa Montaigne: “És possible que en aquells que empren bé el temps, la ciència i l’experiència cresquen amb la vida; però la vivacitat, la rapidesa, la fermesa i altres qualitats molt més nostres, més importants i essencials, es marceixen i s’esllangueixen.” Així, entre el desaprofitament d’una etapa i l’excés de càrrega de l’altra –en cas d’haver accedit a una tasca més o menys decent-, s’esmunyen l’esperança i l’existència.
