Amb l’ajut de companys, apartàrem l’energumen, un individu habitual a la sala -conegut, doncs, per la majoria dels qui solíem anar-hi-, i el vam assistir de pressa. A partir d’aquell moment -les tres de la matinada, l’hora en què tancaven aquests locals en 1982-, començava un feixuc recorregut que ens havia de dur primer a l’hospital i, després, a la comissaria de policia a fi de presentar la denúncia pertinent. Ningú no ens explicàvem el motiu d’aquella pallissa, tothom sabia que el nostre amic era homosexual, mai no ho havia amagat, al contrari, sempre –des dels primers cursos a l’escola- ho havia viscut amb gran dignitat i respecte envers els altres, el mateix que esperava que tingueren amb ell, malgrat haver patit més d’una batussa per part del seu pare, que no ho suportava. En aquells anys d’adolescència, tot i que havíem presenciat algunes vegades burles, insults i actituds de menyspreu, no pensàvem que algú poguera manifestar un odi tan irracional cap a una altra persona a conseqüència de la seua identitat sexual.
Després de l’atziaga nit hivernal, res no fou igual, ni per a nosaltres, els acompanyants, ni per a l’amic, nafrat per fora, però molt més per dins. La sensació de vulnerabilitat, d’extrema inseguretat, va apoderar-se’n durant un temps. Al cap d’uns mesos, a més, en el judici, va haver d’enfrontar-se a l’incivilitzat, que va ser condemnat a pagar una indemnització i a no acostar-s’hi a menys d’una certa distància. Quan pogué, va marxar del poble a una gran ciutat on intentar portar una vida lliure dels prejudicis que tan sovint l’assetjaven i impedien que desenvolupara les seues opcions amb normalitat. Exili sexual, en diuen alguns autors.
Desterrat definitivament de la nostra societat, hauria d’haver quedat ja el reguitzell d’idees retrògrades que subjauen a plantejaments d’aquests tipus forjats al llarg del segle XIX. L’historiador Alain Corbin apunta que, ja en 1844, l’homosexualitat, que fins a llavors es percebia com un pecat, s’integra en la classificació de les perversions. “Als ulls de les elits, les perversions recodificades suposen un perill social. Sembla que són constants els intercanvis entre la desviació, el crim i la follia… l’amor entre homes es considera el pròleg de totes aquestes manifestacions mòrbides”. Les teràpies que alguns metges i especialistes recomanaven anaven des de la hipnosi, les relacions amb prostitutes, la gimnàstica, la vida a l’aire lliure, etcètera, fins a la castració, sense deixar de banda, òbviament, el matrimoni i la castedat, “la redempció per l’abstinència”.
Adverteix Corbin que en aquesta època, de manera usual, s’entenia l’homosexualitat com quelcom aliè, alhora que les investigacions que es duien a terme palesaven que es donava arreu de qualsevol àmbit i grup social. Una creença –el problema afecta els altres, no els meus, no a mi- de la qual determinats sectors avui també hi participen, negant la realitat. Com assenyala Alberto Mira, professor de l’Oxford Brookes University, en el llibre De Sodoma a Chueca, publicat en 2004: “El projecte ha de ser el d’un canvi totalitzador d’estructures que tendesca a excloure homofòbia, racisme i discriminació de gènere de les lògiques més fortes de la nostra societat. Projecte complex, és cert, però necessari. I lúnic camí possible”. Mentre aquesta via no es transite, les reaccions homòfobes poden sorgir en qualsevol moment, tal com, malauradament, comprovem amb massa freqüència.
